L’altre dia buscava una informació sobre el debat de l’Estatut al Parlament i, com que tinc alguns dels articles que he escrit guardats en paper, vaig consultar la carpeta en qüestió i vaig trobar un breu inesperat publicat en aquest diari, quan era El Punt i prou. Resulta, jo no ho sabia (o no ho recordava), que els meus companys van publicar una nota informant del naixement del meu fill petit, just el dia que s’havia d’aprovar l’Estatut. La criatura ara té 19 anys i una musculatura només pròpia dels practicants del rugbi. Em va fer gràcia.

Me n’ha fet menys, però, quan dues diguem-ne notícies han coincidit amb la troballa. D’una banda, vaig sentir el president d’ERC, Oriol Junqueras, reclamar la gestió catalana de l’aeroport. Cosa que em va transportar a l’any 2006, quan Joan Puigcercós en va fer qüestió per tal que els republicans donessin suport al text, un cop passat pel ribot del pacte Mas-Zapatero. De l’altra, el mateix Zapatero va dir en l’edició de diumenge del diari del grup Godó que s’hauria de reconèixer Catalunya com a nació. El mateix debat que, ho deveu haver endevinat, va fer córrer rius de tinta el 2006.

I, és clar, he tingut una regressió tal que només em faltava alguna trucada d’algun dels pares de l’Estatut o d’algun dels sospitosos habituals per tornar-me a l’època en què el nano tenia mesos. I com que, en principi, espero ser avi abans que tornar a ser pare, encara que no se sap mai, he hagut de confirmar que, efectivament, han passat gairebé 20 anys. I, a més d’entendre per què la informació política cotitza a la baixa, m’he preguntat si realment estem com estàvem el 2006 i si tot el que hem viscut és, com diu la cançó, un somni que no es fa realitat, ergo una mentida. I mira, no ho sé, vull pensar que la política i la vida a vegades són com el rugbi, justament. Que t’obliga a passar la pilota enrere si vols avançar cap a l’assaig.