Ningú no pot triar el lloc on vol néixer, però a vegades pots tenir un cop de sort. Jo mateix vaig poder néixer a Salt. És veritat que en aquest poble no hi ha catedral com a la veïna Girona, però sempre hem tingut parròquies modestes i acollidores. I no ens han faltat institucions que et poden atendre en gairebé totes les contingències: una presó (de la qual va escapar en Josep Pallach: vegi’s la formidable biografia que n’ha escrit Joan Safont), i un manicomi (vegi’s de Prudenci Bertrana Jo, memòries d’un metge filòsof). I per a la gent que volia fer un canvi radical de vida vam tenir un convent de clausura, ara un centre cultural. És per culpa de les monges clarisses que em trobo fent aquestes disquisicions dominicals. La trobada fortuïta amb un ciutadà de Xàtiva ens va portar a parlar de la seu de la Fundació Raimon i Annalisa que s’està habilitant al convent de Santa Clara, a la ciutat del carrer blanc. Jo li parlava al meu interlocutor, un home baixet i calb que semblava sortit d’una pel·lícula de Passolini, del famós torn giratori de l’entrada del convent on s’havien de deixar les coses sense contacte visual possible: pa, arròs, potser un nadó no desitjat... L’home de Xàtiva em compartia els seus propis records. Ell era el lampista del convent i, doncs, hi havia d’entrar per força. ¿I com es gestionava això?, li vaig preguntar. I em va descriure l’escena d’una manera que no em puc estar de compartir: s’obria la porta i ell havia d’esperar uns minuts mentre sentia una monja que feia sonar una estrident campana de mà tot cridant: “Home! Home! Home!” Amb accent valencià, és clar. I les monges corrien a amagar-se a les seves cel·les per evitar la topada amb l’Home, el diabòlic passolinià equipat amb les seves eines de lampista... El record dels nostres convents de clausura va provocar una espurna identitària entre un de Salt i un de Xàtiva: gent que anomenen classes subalternes que en frases solemnes no han cregut mai... però que no perden els orígens.