Raça humana
El sensesostre que ara somriu
Aquesta setmana ens hem encreuat pel carrer. Amb les presses, per poc no passem de llarg, tots dos. Però en l’últim instant ens ha semblat que acabàvem de veure una cara que ens resultava familiar i hem girat el cap a l’uníson. Ens hem frenat en sec i ens hem pogut fer una abraçada. Quina alegria, la d’albirar-lo amb bon aspecte! Fa patxoca, però també és cert que conservava d’ell una imatge d’home presumit, fins i tot en els passatges més cruels. Ara el somriure sembla sincer, una fita que no deu ser senzilla d’aconseguir quan la vida t’abatussa a tort i a dret. Però ell, crec recordar, sempre va ser de rialla fàcil, malgrat que estic convençuda que la processó anava per dins. Li he preguntat com es trobava. M’ha respost que molt bé i que la vida l’acaronava una mica perquè almenys, ara, tenia un sostre on aixoplugar-se a les nits. Es veu que unes antigues amigues van llegir a la premsa que el tancament de Can Bofí Vell, l’alberg per a persones sense sostre de Badalona que l’Ajuntament va tancar al juny farà un any, l’havia expulsat de nou al carrer i van sortir-ne al rescat. Els treballadors dels serveis socials mai l’han abandonat. Segueixen acotxant-lo, que en el llenguatge dels sensesostre es tradueix a estar pendents de la seva medicació i de la seva gana i anar fins i tot més enllà de les funcions que tenen atribuïdes. Ell dona gràcies a les seves amigues mirant al cel, però desconec en qui pensa. Potser allà hi busca el seu germà, mort fa just un mes, segons explica amb els ulls humitejats. Hi ha gent que quan comença a aixecar el cap, la vida li posa un altre jou al coll. Però ell les ha passat tan magres que el mínim per viure dignament ja li sembla un miracle. Ens acomiadem i marxem en direcció contrària. Ell, amb el seu somriure perfilat a la boca; jo, amb la sensació que mai fem prou per evitar deixar tanta gent enrere.