Suposo que el lector està assabentat del document que ha publicat el Consell General del Poder Judicial, que critica algunes actuacions i declaracions dels portaveus de les forces de seguretat de l’Estat. Hi ha un punt que em sembla fonamental, en aquest advertiment: “No correspon a les Forces de Seguretat ni al ministeri de l’Interior afirmar quan hi ha delicte i quan no n’hi ha. Ningú no pot pretendre que els jutges acceptin com a bo tot el que es diu en un atestat policíac, perquè en un Estat de dret és un principi inexcusable que la culpabilitat ha de ser provada, i no tan sols afirmada”.

Penso que tots els qui hem estudiat Dret, i sobretot hem exercit la professió –encara que en el meu cas només ho fes quatre o cinc anys–, tenim una sensibilitat especialment viva sobre aquest punt. Sempre se’m dispara l’instint de protesta –com una molla– quan llegeixo que “la policia ha identificat els autors” d’un atracament, d’una violació, d’un incendi, d’un acte terrorista. Amb aquesta expressió –que les notes oficials solen utilitzar públicament– la policia es fica en el terreny de la magistratura. No, la policia no pot “identificar autors”: la seva funció és simplement denunciar determinades persones com a possibles autors del fet. Després de la denúncia policíaca, serà el jutge qui “identificarà” el sospitós amb l’autor real del delicte. La policia és absolutament necessària per a defensar la societat, però ha de fer la seva tasca, que és d’investigació, sense caure en la temptació de dictar sentències que atempten contra la funció pròpia i la independència del poder judicial.

En aquest país estem molt malacostumats, en aquest sentit. Les notificacions de multa de circulació, per exemple, diuen: “Precepte infringit”: article tal… Ho sento, senyors, però encara està per demostrar que l’automobilista hagi infringit cap precepte del Codi de Circulació. Ens donen deu dies per a fer les al·legacions i presentar les proves que considerem oportunes, i en una ocasió que vaig fer ús d’aquest recurs em van anul·lar la multa. Contra el que assegurava l’imprès, doncs, jo no havia infringit cap precepte.

I és que ho tenim “imprès”, realment, en els papers i en el cervell, que tots som “jutges”, quan ens escau de ser, només, acusadors o defensors –tant en el camp de les idees com en el camp dels fets. Aprenguem de la redacció judicial: fins i tot quan processen algú no ho fan perquè el jutge el consideri “culpable”, sinó perquè “creu que hi ha indicis racionals de culpabilitat”. En el seu moment ja es veurà si la culpabilitat ha quedat demostrada.