Creixen sense autorització i s’han ensenyorit més enllà dels marges exhibint sol i primavera, la qual, per moltes circumstàncies, cada any sembla que el renaixement cíclic que proclama sigui també més vital. Tot i ser margarides, tan senzilles com boniques, criden l’atenció perquè espurnegen en un lilós elegant i amb pètals que són ulls que et fiten, reivindicant el seu jo; les reines del ram i no les roses mimades de Sant Jordi. Me les hauria quedat mirant com qui no tingués res a fer i les ratlles dominicals s’escrivissin soles, com floreixen les margarides, sense cures, en el jardinet més estimat o en els espais verds urbanites on hi ha pipicans. Diu Mar Camps i Mora, en el seu debut literari, Sense mans pel camí fondo, que les mimoses enganyen. Perquè quan floreixen, al febrer, encara la fredor és viva. Les mimoses de la Mar Camps eren un exercici de l’Aula d’Escriptura, que va escriure un diumenge de febrer a correcuita. No és, el de la Mar Camps, una ratoliua de la llera del Ter, el relat bucòlic d’una lletraferida: rebrega i abraça els mots per explicar, sovint, el que no passa. L’autoficció de poble és poderosa, com s’erigeixen les margarides enfront les roses de ciutat. Em mirava les margarides i pensava en les meves mimoses de deure, en l’“exercici” literari, revestit d’articulisme periodístic, que cada diumenge entrego als lectors, professors benèvols, vull pensar, que no passen el ribot per afinar el que, perquè és divendres a la tarda o dissabte al matí, s’ha d’escriure a correcuita.