Com aquell Guadiana que apareix i desapareix, però no pas per caprici, l’aplicació de la llei d’amnistia sembla voler recuperar protagonisme mediàtic després d’una llarga migdiada dedicada a resoldre paperassa. Amb l’estat d’ànim, doncs, una mica lleganyós i, no ens enganyem, també saturat per la sensació que això és una mica un vodevil de mai acabar, el Tribunal Suprem, última i gran esperança de la dissidència convertida en rebel·lió jurídica i política a la norma, també s’ha tret la son de les orelles. I ho ha fet, primer, per ratificar amb una resolució que, si d’ells depèn, no hi haurà perdó possible per a Puigdemont i companyia, i per il·lustrar-nos després amb quatre pinzellades de quina serà la seva estratègia de contraatac a partir d’ara que la cosa es trasllada al Tribunal Constitucional. I l’encarregat d’il·luminar-nos la ment ha estat Pablo Llarena, aquell magistrat a qui una part de l’independentisme tracta de liró, tot i que en va tenir prou amb una reformulació marca de la casa de què és una malversació de diner públic per convertir en poc menys que sorra del desert setmanes i setmanes d’asfixiant debat polític sobre la revisió d’aquest delicte i la supressió del de sedició del Codi Penal.

Doncs bé, en una conferència a Granada, Llarena ha tingut l’amabilitat de recordar-nos que el Constitucional, ara, només debatrà si l’amnistia encaixa a la carta magna, o no, però que la interpretació d’aquesta llei, i per tant l’execució, continua estant en mans dels jutges amb causes entre mans. Traducció d’això, el Suprem continuarà anant a la seva defensant que aquí hi va haver un enriquiment personal i, per tant, la norma ja validada pel TC senzillament no és d’aplicació als líders del procés. Feta la llei, feta la trampa. I així anar guanyant temps, fins que una eventual nova majoria política a l’Estat clavi el darrer clau al taüt de l’amnistia. I aquest podria ser el pla.