Recentment he passat dos dies pràcticament reclutada en un teatre, on he assistit a un certamen de dansa per a ballarins que són amateurs però déu-n’hi-do l’excel·lència que s’ha passejat per l’escenari. Després de moltes hores de dansa amb artistes d’edats molt diverses i amb una gran varietat d’estils, va arribar l’hora dels premis. El presentador, del qual lamento no saber el nom ni d’on havia sortit, va brillar durant la conducció del moment final i més esperat del certamen. L’estona que es va prendre el jurat per deliberar, que tenia tots els números per ser soporífera i lenta, la va acabar convertint en un exercici improvisat de connexió amb el públic, que també va saber estar a l’alçada del moment. El conductor anava fent pujar ballarines a l’escenari i anava intercanviant preguntes i jocs en què la dansa era la protagonista, amb un públic molt motivat. Ell usava el català, sempre. O millor dir, gairebé sempre. Perquè va haver-hi un moment en què diferents joves que deuen cursar l’ESO o l’han acabat fa ben poc van optar pel castellà per a les seves respostes, provocant un viratge puntual en el presentador. Què fa que joves que se suposa que són completament bilingües, o potser trilingües, tinguin zero simpatia per la llengua catalana? Per què no es veu com una riquesa cultural parlar tants idiomes com ens permeti el nostre recorregut vital? És de mala educació evitar respondre en el mateix idioma en què se t’han dirigit a tu, o és un símbol de bona convivència entre dues llengües? Que entre linxar, pintar i embrutar un restaurant perquè una cambrera no parla català –prou feines tenen els propietaris de vegades per trobar algú que sàpiga servir un cafè– i negar el català com si visquéssim a Austràlia ha d’existir un punt on els extrems, per qualsevol banda, desapareguin de la nostra normalitat.