L’autodestrucció

A punt d’acabar la Tribuna sobre els problemes d’una adolescència castrada, a punt de tancar-la amb una comparació amb la meva adolescència, viscuda al voltant dels seixanta cap a les revolucions, llegeixo fervoroses diatribes contra el president Josep Tarradellas del company de Tribunes Jaume Nolla. Les paraules arrosseguen el personatge cap a un munt de desqualificacions. El denigren a tort i a dret.

No m’aturaré pas en les paraules concretes utilitzades, tot i que, com sabem, el nom sí que fa la cosa. Tampoc faré d’advocada de la defensa d’aquell patriarca que ens aparegué al balcó de la Generalitat perduda, allà a la plaça Sant Jaume. Tanmateix, sí que caic de cop a contemplar la dèria que tenim els catalans: la desqualificació seguida i brutal dels nostres personatges, sobretot quan són càrrecs públics, elegits democràticament. Ara ha rebut el president que va dir amb veu clara i vibrant: “Catalans, ja soc aquí!”

Era l’any 1977. Franco havia abandonat l’Espanya una, grande y libre feia dos anys. Tarradellas arriba després de sojornar uns mesos en una residència de Perpinyà, on vaig tenir el plaer, el gaudi, d’anar-lo a entrevistar amb Narcís-Jordi Aragó, Lluís Maria de Puig, Pepa Bouis i Miquel Fañanàs. Aquell dia que ens semblà que tocàvem mite. Un mite que enllaçava els presidents a l’exili amb aquell que fou assassinat pel règim triomfant del 39: el president Lluís Companys. Aturem-nos un moment en aquella visita. La trobada a la saleta, amb una visió de la democràcia a punt de traspassar la ratlla. En aquells moments, després dels anys de terrible repressió, davant l’heroi de l’exili que ens parlava amb aquella força del convenciment, aquell personatge que vam mirar com si descobríssim un secret amagat als sots feréstecs, mai no hauríem pensat ni sospitat que sorgiria una tendència en la nostra societat consistent a no trobar-li cap ni una qualitat positiva. I la tendència no és pas novella.

No és pas el primer cop que el president fou criticat. Però les carregades més espaterrants contra Tarradellas cauen de cop quan ens submergim en les desqualificacions que constantment vivim en algunes tertúlies, en algunes xerrades, i especialment en algunes xarxes, una de triomfant: aquella fantàstica manera de tuitar, fer piu-piu, sovint amb pseudònims de gran imaginació. El que puc dir, ben clarament, és que no podem seguir fent-nos la traveta els uns als altres. No podem deixar el contrincant decaigut, llançant-lo si ens vaga a la galleda de les deixalles. Sí, sabem prou bé que els catalans tenim allò que s’anomena “la síndrome del colonitzat”. O l’altra, la d’Estocolm. Però tant si volem trobar una excusa per tirar-nos els plats pel cap com si no existeix res més que el simple insult a l’altre, no podem seguir així.

No podem parlar de l’1-O a la recerca del culpable perdut. No podem utilitzar les sigles dels nostres partits polítics esbiaixant-ne el nom, no podem seguir dient a ERC, “ER”. No podem seguir dient “Convergència” a Junts. No podem dir “feixista” a la batllessa Orriols de Ripoll, en lloc d’islamofòbica, o potser ni això. No podem seguir fent fanfarronades per veure qui aconsegueix més prebendes per al nostre poble amb aquells debats a les Cortes, que ara fem en catalana llengua. No podem pas llançar-nos escopina endins de l’España espanyola, la total. Ser la riota de l’espanyolisme intens, el d’esquerres, el de dretes moderades i el de dretes esclatants. No podem pas fer tant el ridícul com a poble que desitja un estat independent. Com tampoc no podem esmerçar-nos a fer grans amorrades al Parlament de Catalunya, d’aquelles que alcen estridents aplaudiments del grup de les amorrades.

Com no podíem deixar perdre un govern del 52% del vot popular, mai no obtingut des dels primers dies de l’anomenada democràcia. Superant aquell 48% cantat per un membre de la CUP. Si us plau, i si no us plau també, periodistes, polítics, i tota la gent que juguen a cuit i amagar, amb noms falsos, o a cara descoberta, no ens fem malbé la possibilitat d’arribar al que ha dit ara mateix l’expresident de l’Estat de Spain José Luis Rodríguez Zapatero. Alguna cosa com “independència” –per cert, ja n’hi ha que en fan mofa.