El voraviu
Un pobre mal bitxo
Seria mala llet fer descansar Vargas Llosa sota el llaç groc de la portada
No dic amb orgull, però sí amb veritat, que se me’n fot un rave l’exquisidesa i brillantor de la molt premiada i considerada obra de Mario Vargas Llosa. No n’he llegit res ni penso fer-ho, i no em sap cap greu ni em fa vergonya. Com tampoc em sap cap greu ni em fa cap vergonya ser l’únic diari nacional imprès que ahir no duia a portada la mort del derrotat candidat a la presidència del Perú. Hauria trobat fins i tot de mal gust que la direcció executiva periodística li hagués reservat lloc sota la capçalera en què encara mantenim penjat el llaç groc contra la repressió i contra terrorismes verbals com el seu. S’ha de tenir un respecte per als morts, encara que siguin de l’adversari! Se’ns podria acusar de ser algú sense sentiments, sense valors i sense entranyes si haguéssim fet descansar Mario Vargas Llosa sota un llaç groc. Ves que no ens acusessin de delicte d’odi i tot! Per a mi, Mario Vargas Llosa entra de pet en la divisió que Malcom Otero i Santi Giménez en diuen “il·lustres execrables” i reivindico el dret a tenir “il·lustres execrables” propis. L’àvia Neus en deia “mal bitxos”. I de mal bitxo és el cop de puny sense avís ni explicacions del 1976 al seu amic Gabriel García Márquez. De pobre mal bitxo és el seu “idil·li” entre els 79 i els 86 anys amb Isabel Preysler a 80.000€ al mes de lloguer, despeses a part. Del seu reverencial espanyolisme i odi visceral a l’independentisme català ja ho sabeu tot. Un mal bitxo! Un pobre mal bitxo!