Parlar català encara

A la cua per arribar a la caixa del súper hi ha democràcia. Tard o d’hora ha d’acabar passant-hi tothom. (O quasi tothom, perquè cada vegada hi ha més gent que opta per pagar anant als caixers d’autopagament, mal anomenats “caixers de pagament ràpid”.)

Visc en un lloc on el català se sent molt. (He d’afegir-hi encara?) No se sent tant com abans, però déu-n’hi-do. La cua del súper em serveix per veure: (a) com es manté, (b) com canvia, i (c) com es degrada.

–Bon dia.

–Bones.

I així anar fent. Perquè avui, si algú no diu bones quan saluda, o és que ja va amb bastó o viu en un altre planeta. Les dues últimes vegades que he anat al súper, he sentit la dona que tenia davant meu dient a la dependenta por fa. Eren, és clar, dues dones diferents, demanaven també coses diferents, però totes dues van dir por fa. L’una i l’altra parlaven en català, tot i que potser eren d’origen castellanoparlant, perquè en aquest país el català recula d’una manera tan estranya que en molts llocs al mateix temps avança. Però, com més català s’és, més d’acord se sol estar a dir que no avança prou. (O hauria d’haver escrit catalanoparlant i no català?)

El cas és que, mentre que ara alguns se sorprendrien si veiessin que escric si us plau i no sisplau, o si escrivís sispli, el fet és que al carrer (a l’Empordà, que és on visc, i no pas al Baix Vinalopó) cada vegada sento més gent que diu por fa. Així, en castellà. (La majoria, ben mirat, no diuen mai ni una cosa ni l’altra, es limiten a mirar-te com si esperessin quelcom més, però això seria un altre tema.)

I és que amb el català passa exactament el mateix que ha estat passant aquests dies a totes les borses gràcies a Donald Trump. (I a tota la gent que té al darrere, no ens enganyem, perquè si ara algú es pensa que tot depèn del que passa pel cap d’un individu mal educat, convertit en president gràcies als vots d’uns que no qualifico com fan tants altres d’esquerres, és que també viu en un altre planeta).

Que què ha estat passant a les borses? Doncs exactament el mateix que ha passat sempre: que, descomptant aquells moments estranys de canvis o revolucions, aquells moments encara més democràtics, qui decideix les coses és aquell que té la paella pel mànec. “Qui té la paella pel mànec fa anar l’oli on vol”, diuen, o deien, si més no, a Alzira fins no fa gaire. N’hi ha que també diuen: “Els diners, per on passen, banyen.” És el mateix que dir que qui paga té la paella pel mànec.

Però avui els catalans som amos d’alguna paella? (O hauria d’haver escrit catalanoparlants?) Bé, tal com em deia la senyora Paquita quan provava d’ajudar-la a la cuina de les meves úniques colònies d’adolescent:

–Pensa, Cortadellas, que a les cuines, d’atuell, no en sobra cap, no ve mai d’un ansat, d’una olla, d’una cassola o d’una paiella.

–I hi ha moltes paielles, senyora Paquita?

–Moltes. N’hi ha moltes.

Escric això els mateixos dies que els digitals, diaris, televisions i ràdios que parlen de la borsa i de Donald Trump expliquen també que els amos espanyols de la Televisió Espanyola han concedit que aviat el segon canal d’aquesta televisió emeti íntegrament (o quasi íntegrament) en català. I sembla que també ho farà un canal infantil. Ja era hora. (O hauria d’haver escrit moltes gràcies?) “Ningú no et regalarà mai res”, em deia el meu avi. Tenia raó. I estic segur que aquesta experiència la tenim tots, fem o no fem cua al súper. Que per què, doncs, estan d’acord ara els amos espanyols a concedir-nos això?

Jo no els ho contestaré. Tot plegat, però, només és per dir-los que aquells que vam viure els últims anys del franquisme (i ja sé que molts de vostès saben que he escrit últims anys del franquisme només perquè vull fer-me entendre) vam conèixer una època en què la situació del català era encara pitjor, si més no pel que fa a ser a la vora d’alguna paella. Avui, doncs, que els catalanoparlants hem arribat una mica més endins de la cuina, avui que fins i tot l’Honorable President Delegat Salvador Illa es permet plantar cara al president d’Amèrica, avui que fins i tot els amos de sempre s’avenen a concedir-nos un o dos canals, els catalanoparlants hem de viure resignats a pensar que el català té els dies comptats? Si han arribat fins aquí, compto que ja intueixen que jo soc dels que pensen que no. Arribarà un dia, és clar, que fins i tot el català passarà a millor vida, però no tinguem pressa. Apa, doncs, gent! Parleu sempre en català pertot, la millor manera de donar-li corda. I, de passada, de fer emprenyar tants amos com hem anat patint. (O hauria d’haver escrit com patim encara?)