Són dies de vacances escolars i, en conseqüència, els pares i mares que no hem marxat fora estem capficats en la sempre honrada voluntat de compartir estones de qualitat amb els nostres fills adolescents. Ja sabeu, si esteu passant ara per aquest passatge o si ja l’heu pogut superar, que els joves estan en aquella etapa en què ens tombaran deu de cada deu propostes de sortides en família que els fem arribar, però tot i això la nostra esperança és més ferma que el seu convenciment que fer activitats amb adults és de tot menys divertit. Els fills, però, sembla que no han entès fins on arriba la nostra tossuderia –i encara més la nostra paciència–, així que molts progenitors passem hores davant l’ordinador buscant propostes per a aquesta setmana, o per a les properes, i fins i tot ens fixem el repte de compartir estones de cultura que els allunyin dels infames vídeos que s’empassen a les xarxes. La primera idea: buscar un concert d’alguna formació que nosaltres podem suportar sense una sobredosi d’ibuprofèn. Missió impossible. L’única possibilitat passa per comprar entrades per a un festival d’estiu, i tu no et veus amb cor de passar tres dies en aquella selva, ni els fills tenen encara edat per anar-hi sols. Canvi de plans. Mirem el teatre. Res de res. Quan eren petits hi trobaves, com a mínim, vint propostes cada setmana. El que ara es coneix com a teatre familiar no respon precisament als interessos que pot tenir la gent d’entre 12 i 16 anys. Al cinema, més del mateix. Busquem exposicions i és clar que hi ha espais que accepten la seva visita, però és una quimera trobar iniciatives que ja des de la primera pensada estiguin modelades per arribar a aquest públic. Després els experts en educació venen a dir-nos que mirem de passar més temps amb els nostres fills, però la realitat és que algú s’entesta a posar-nos-ho difícil.