No acostumo mai a citar-me a mi mateixa, però avui no me’n puc estar. Fa dos mesos acabava aquesta columna amb les frases: “(...) a qui correspongui: tracteu bé els mercats. Estarem vigilants.” Quan ho escrivia, pensava que sonava una mica fatxenda. Però com sempre, la realitat supera la imaginació. Les paraules d’alguns polítics, se les empassa el ritme frenètic del dia a dia, sense gaire vergonya. Per exemple, que amb to triomfant, quasi de perdonavides, s’anunciï, posem pel cas, als comerciants “d’un mercat”, que la reparació de les cambres de fred causaran molèsties mínimes. I que d’aquí a un mes i mig, dos mesos, tot estarà enllestit. La garantia era, com deia l’anunciant entre llorers, “jo me’n cuido”. Però després passa el que passa, que quan falta poc més de deu dies per acabar el termini previst, el més calent és a l’aigüera. Però la culpa és dels altres. Com quan el sistema de recollida de residus no funciona, i la feina de recollida orgànica la fan els gavians, ben contents de tenir menjar fàcil. Novament, la culpa és d’altres, fins al punt de llegir en certes converses, bromes fora de lloc com que “si avui hi ha un assassinat a l’Ajuntament seré jo”. Paraula de regidora.

Amb un panorama així, en què es fa passar com a mèrit personal i propi la quotidianitat que ha costat suor i esforç als comerciants i als tècnics municipals, però, en canvi, s’espolsen responsabilitats cap als altres quan hi ha endarreriments, errors o desídies, el que ens espera no és que sigui gaire encoratjador. Els mercats municipals de la demarcació de Girona s’han de cuidar i tractar amb dignitat, especialment davant de la guerra ferotge entre la producció propera i sostenible, i l’allau d’oferta desvestida d’identitat, i maltractadora del medi ambient, que ve de lluny. Però en el cas del mercat de la capital, el Mercat del Lleó, els reptes es multipliquen. És un edifici envellit que necessita un projecte sòlid de readaptació al cor de la ciutat, i una complicadíssima gestió del model de concessions administratives que exigeix valentia, concentració i ganes. Especialment perquè la data límit és l’any 2027. Curiosament, any d’eleccions municipals. Un moment perfecte perquè tornin a sonar tambors de promeses. Potser serà massa tard. I la culpa no serà dels altres, com de costum, sinó de les pròpies vergonyes.