Per Setmana Santa, com per Nadal, les televisions generalistes programen i reprogramen un any i altre els grans clàssics que els que tenim una certa edat i estimem el cinema ja hem vist manta vegades. Els deu manaments (1956), de Cecil B. DeMille; Ben Hur (1959), de William Wyler; Barrabàs (1961), de Richard Fleischer; Rei de reis (1961), de Nicholas Ray; Jesús de Natzaret (1977), de Franco Zeffirelli; La vida de Brian (1979), de Terry Jones. Junts utilitza ara la mateixa estratègia, corregida i augmentada. Junts ha programat per Setmana Santa el mateix que per Nadal i hi ha afegit un problema de to, emoció i credibilitat. Jordi Turull té moltes virtuts, però la seva capacitat interpretativa queda lluny de la de Charlton Heston (Moisès i Ben Hur), Yul Brinner (Ramsès II), Anthony Quinn (Barrabàs), Jeffrey Hunter i Robert Powell (Jesús), Robert Ryan (Joan Baptista), i queda lluny de la multifuncionalitat de qualsevol dels Monty Python. Les declaracions de Turull a Europa Press ja les tenim vistes i escoltades manta vegades, com les epopeies cinematogràfiques de cada Setmana Santa. Que els socialistes no compleixen. Que la desconfiança augmenta. Que el mediador s’ha menjat el crèdit. Que els donen temps fins al maig. Que si no es concreten coses, ja s’ho faran! El mateix clàssic que vàrem veure per Nadal i que ja fa temps que també exhibeixen a la sala d’ERC. Ja l’he vist, aquesta.