El món ha viscut sempre en una gran paradoxa que ens demostra clarament que en la política i en l’economia no hi ha colors clars, tot es mou en estat poc definit i bàsicament només en moments de grans crisis apareixen clarament les servituds del poder. L’Europa sortida de la Segona Guerra Mundial ha experimentat un època virtuosa i de la qual, sortosament i fins ara, l’horitzó europeu d’una guerra era molt llunyà i nosaltres gaudíem de la inestimable ajuda de l’OTAN, bàsicament sustentada tècnicament amb homes i econòmicament pels EUA. La paradoxa actual, que no deixa de ser la clàssica de totes les nacions, és si s’haurà d’invertir en mantega o en canons; és a dir: en polítiques socials o en armament. Els anys de tranquil·litat han alimentat tota una generació de ciutadans que han perdut la noció del risc i de la defensa, i sempre que es presentava aquesta disjuntiva la resposta era aclaparadora: mantega. Ens sentíem segurs perquè ens defensava un altre que, a més, el vèiem con un bel·licista, i ja ens anava bé, i nosaltres ens tancàvem en una arcàdia pacifista, partidaris de fer l’amor i no la guerra. I és clar, tants lustres de voler fer l’amor i no la guerra han provocat un sentiment antimilitarista molt important.

Els EUA, a través de l’OTAN, ja fa temps que ens advertien que això de portar el pes i els costos de la defensa dels membres de l’OTAN s’hauria d’equilibrar. En les darreres conteses en què ha participat l’OTAN, els EUA ens passava una factura, però requerien més i ens demanaven un esforç important en inversió en armament i en defensa. Ha estat Donald Trump qui ens ha fet moure, en dir-nos que no ajudaria aquells països que no invertissin prou en defensa, en cas d’un conflicte. Aquesta amenaça, juntament amb la trencadissa que ha fet de tots els tractats econòmics amb tots els països del món, és el que ha fet despertar els membres de l’OTAN i, també, la UE. Perquè aquests cent dies d’administració Trump han provocat incertesa, i per a molts els EUA ja no són un soci de fiar, donat que l’alineació dels seus interessos, que fins ara compartíem, van divergint. No tinc gaire clar si tot el que està reclamant Trump no ho hauria fet qualsevol altre president. El que hauria canviat haurien estat les formes. A Washington tenen un problema molt greu per fer quadrar el pressupost i el dèficit públic, el més gran del món, que està descontrolat, i era imperatiu posar-hi ordre. El que no era d’esperar era que emprés la fórmula trumpista amb la utilització dels aranzels desproporcionats pensant que ràpidament tothom ajupiria el cap i signarien qualsevol acord que els posés al davant, perquè l’economia és ja tan interdependent que, al final i com s’ha vist, tu mateix et perjudiques.

Amb la defensa sí que té més capacitat de pressionar-nos perquè, a hores d’ara, sense el paraigua dels EUA l’OTAN quedem molt a la intempèrie per tots els anys que hem tingut governants que han preferit gastar-ho pràcticament tot en mantega i no en canons. Ja sé que aquest dilema es pot veure o analitzar exclusivament des de la moral, però els governants, i aquesta és la tragèdia dels líders, no poden fer anàlisis exclusivament morals, també han d’estar incardinades en la geopolítica, i moltes vegades preparar-se per a una guerra és l’única forma d’evitar-la.

Les amenaces de Trump ja han fet moure el president Pedro Sánchez anunciant que l’Estat espanyol gastarà el 2% del PIB en defensa aquest 2025, un fet que semblava impossible fa menys d’una setmana. Els 10.471 milions d’euros més de despesa en defensa són importants. Curiosament, quan ho ha presentat, sabent les resistències que tindria en el seu mateix govern, ha capgirat la paradoxa clàssica de canons o mantega per dir-nos que comprarà els canons sense prescindir de la mantega, i és que el poder té unes servituds que ningú pot evadir.