Aquesta setmana, amb la mort del papa Francesc s’ha posat a escrutini el seu llegat i la seva personalitat, de la qual totes les cròniques destaquen la seva voluntat, sempre persistent, de fugir de la pompa vaticana. Se l’ha descrit com un home proper, humil, que tenia l’habilitat d’utilitzar un llenguatge planer, sovint amb humor i ironia, que el connectava amb la gent, més enllà de les seves creences religioses, i el feia –si és que no ho són tots– un papa més humà. I si hi ha una connexió humana i transversal per excel·lència, aquesta és la del futbol, la religió laica que també professava el papa Francesc. No deu ser casualitat en un planeta on la FIFA té més països agremiats que l’ONU.

El papa argentí, Jorge Mario Bergoglio, es confessava un fervorós aficionat del futbol i, en particular, de l’equip del San Lorenzo de Almagro. Era el cuervo més universal, el sobrenom amb què es coneixen els seguidors de l’equip argentí pel vincle del club amb l’orde salesià i el negre de les seves sotanes. El vincle dels aficionats amb el seu equip de futbol és més proper al misteri de la fe que als dominis de la raó. El mexicà Juan Villoro, periodista, escriptor i filòsof del futbol, autor de Dios es redondo, defensa que és més probable que algú canviï abans d’ideologia que no pas d’equip de futbol.

Dilluns, quan coneixíem la mort del papa Francesc, vaig pensar en el papa futboler, que va esperar tota una vida fins a veure com el seu San Lorenzo conquistava, el 2014, la seva primera, i de moment única, copa Libertadores. Aquell dilluns de dol al Vaticà i al món, jugava el Girona de Míchel a Montilivi i s’enduia una altra escandalosa derrota contra els sevillans del Betis, que va foragitar del camp, abans que sonés el xiulet de l’àrbitre, bona part dels aficionats. La fe sovint trontolla, però es té o no es té. No hi ha mitges tintes, com amb les amistats, a qui podem cantar les quaranta quan ho creiem oportú, però a qui no ens permetem mai deixar de fer-los costat.