Poca gent, excepte Antoni Llena, pot escriure passats els vuitanta unes memòries que no arriben a les cent vint pàgines, parlant quasi més dels altres que d’ell mateix, procurant de “no fer-s’hi veure” però deixant que hi surtin les pors, les inseguretats, els errors, i que desprenguin al final, tot i afirmar que “hi ha parts de mi que ja són cendra”, una llum i una generositat extraordinaris. Que les hagi titulades Memòries de fum (L’Avenç) forma part d’aquesta discreció i d’una sensibilitat que ve de molt lluny, quan encara novici als Caputxins va fer aquesta constatació: “Jo havia d’inventar el meu art i l’havia de fer fràgil.” Les seves primeres escultures de paper ho eren d’una manera tan extrema, que es desfeien amb la respiració. Tàpies, que va ser testimoni de l’efecte huracanat que podia tenir el seu alè, va apiadar-se d’aquell fraret i li va regalar un material digne: teles de gran format, pinzells, pots de pintura. Però Llena tenia la fragilitat tan assumida, que retallava només els trossos de llenç que li semblaven aprofitables, “cada vegada més petits i esquifits”. Explica moltes més coses, però l’espai només em dona per dir fins a quin punt Llena és important en les nostres vides. El vaig conèixer quan jo tenia vint anys i ell era un artista reconegut. No em va fer sentir en cap moment una intrusa inexperta i l’he estimat sempre per això. Fins al cap de trenta anys, no vam tornar a coincidir, i no el vaig reconèixer. Sé que pensareu en com ens canvia el temps per fora, però no és exacte. Ell era la mateixa bellíssima persona. Era jo, que havia oblidat que aquesta classe de gent existeix.