No eren les millors vistes per prendre un cafè, d’aquests que fan olor de cap de setmana, perquè el finestral de la cafeteria dona de ple a una rotonda molt transitada, a la grisor de la realitat, i no al blau idealitzat, pensat per a la contemplació, sense vidres intermediaris que entelin la visió d’un mar que s’estarrufa amb cada onada, sabedor que s’acosta l’estiu i ell en serà el paó reial. Per procurar ocupació per les dues hores que, segons el noi del concessionari, s’allargaria la revisió del cotxe, m’havia proveït convenientment. Vaig triar l’última taula de la terrassa coberta i buida, com si volgués recrear una de les heroïnes solitàries de Hopper amb la llum de finals d’abril escolant-se enmig dels núvols, il·luminant la tassa de cafè, la llibreta vermella i la noia capcota amb la mirada perduda i enfonsada per un barret groc que esdevé el punt de llum del quadre; l’esclat d’esperança. Des del finestral de la cafeteria de la rotonda, encara tenia dues hores. Cal fer productiu el temps d’espera. Cent vint minuts que han de comptabilitzar, destinar a alguna tasca. Subratllats a la franja de l’agenda en groc fosforescent i no amb una llum hopperiana, els cent vint minuts han d’estar distribuïts per fer trucades, contestar correus, llegir documents... Des del finestral de la cafeteria, agafant per inèrcia la carta de sandvitxos, hamburgueses i patates fregides, vaig contemplar la rotonda, com qui estigués davant del mar estarrufat amb la mirada perduda, amb l’objectiu de trobar-se.