Hi ha mítiques complicitats i amistats cinematogràfiques trenades i travades després d’un èpic i monumental vol d’hòsties, que ens ha mantingut una bona estona atents a la pantalla. Sempre he tingut una estima especial pel de La llegenda de l’indomable (Stuart Rosenberg, 1967), que he tornat a veure aquesta setmana. Luke Jackson (Paul Newman) i Dragline (George Kennedy) són enmig d’una rotllana amb la qual els envolten la resta de presos del camp, i observats a distància pels guardes de seguretat. No trigues gens a adonar-te que Luke lleparà, i lleparà fort. Després del primer intercanvi de cops ja notes que Dragline se sent guanyador i que amb prou feines va a mig gas. El realment brutal és el desenllaç, just al contrari del que ens ha passat amb el procés. “Rendeix-te!”, demana Dragline a Luke quan ja li ha propinat una monumental pallissa. Luke va per terra a cada cop de puny que encaixa. De fet, ja només encaixa, cau i s’aixeca cada vegada amb més penes i treballs. Però no sap rendir-se. “Hauràs de matar-me”, li contesta. Al final, per no matar-lo, és Dragline qui deixa la rotllana. Tornar a veure l’escena deixa clar que els catalans no som Paul Newman ni els espanyols, George Kennedy. Quan els primers generals van rebre, tot va ser diàleg pels indults i l’amnistia. I els espanyols encara piquen a hores d’ara, a veure si ens rematen d’una vegada. Res de l’indomable. Com a mínim els generals.