La fi del món

Estàs tranquil·lament connectat a la xarxa mentre fas les teves tasques laborals. S’apaga de sobte l’ordinador. No passa res. Segurament ha saltat un diferencial o qualsevol altra collonada. Però no. Tots estan bé. Proves tots els interruptors. Res. El següent pas és sortir al replà per confirmar un dels grans aforismes del català del carrer. “És d’ells.” Ho corrobores amb els veïns.

Amb tot, no en tens prou. Baixes al carrer a veure si els altres veïns i el bar de davant tenen llum. Esbrines que tot el carrer i els comerços propers també s’han “apagat”. Caram, quin coi d’avaria. Després, és clar, fas una trucada al 112 per “informar” de l’incident. Ningú no respon. Tampoc quan truques a familiars, amics i companys de la feina. Els missatges de WhatsApp no reben cap resposta i tampoc els SMS. Fins i tot és impossible contactar amb algú de l’estranger.

Sense fer-ne cap drama et preguntes què coi està passant? Heus aquí que passem a la següent fase de l’incident. La gent amb la qual coincideixes al carrer, tots amb un mòbil a la mà, comencen a dir-te –de fonts “fiables”– que la llum ha marxat no només a Girona o a Catalunya, sinó a tot Espanya. En pocs minuts ja no diuen Espanya, sinó a tot el sud d’Europa, i després a tot el continent! I veus persones ja carregades amb grans paquets de paper vàter.

Sense capacitat de connexió a cap lloc és impossible confirmar o desmentir l’abast de l’apagada. Entro un moment al cotxe per escoltar la ràdio i ciberatac és el primer concepte que sento. I just en aquest moment és quan la meva addicció a la cultura popular començar a funcionar pel seu compte. Finalment ha arribat. L’apocalipsi que tant anys hem estat esperant ja és aquí. Quan s’amagui el sol vindran els zombis. L’única plaga real, amb tot, és la de viure a Espanya. En voleu més proves?