Lliçons d’un dia sense llum

Ha calgut una caiguda generalitzada de la llum per corroborar que totes les amenaces, boles i missatges catastrofistes que abunden arreu ens han començat a calar fins al moll de l’os i que, a la primera ocasió que el sistema tremola –en aquest cas, l’elèctric–, ens assalten la por i les paranoies en majúscules. Al cap de pocs minuts, un cop es va saber que l’apagada afectava tota la península, pel meu cap va circular des de la idea de l’inici d’una guerra nuclear fins a una invasió alienígena, i a un cop de membre viril sobre la taula dels mandataris mundials més orfes d’humanitat. Només ha calgut una apagada general per sentir que no podem ser més vulnerables i per creure, sigui veritat o no, la teoria de la conspiració, segons la qual algú, amb un cop de xiulet, ens pot fer desaparèixer del mapa com el mag que fa desaparèixer el conill. En pocs minuts, es va aplegar el patiment pel nen que està de colònies, pels pares incomunicats, i per aquells de la família que es podien haver vist atrapats en una carretera, en un vagó de tren o en un ascensor. I en paral·lel, vam tenir temps per pensar en per què dimonis vam ignorar tants missatges insistents sobre no sé quins lots de supervivència –probablement per no cridar el mal temps– o en quin moment vam decidir que el nostre món funcionaria amb targeta de crèdit, malgrat que la mare sempre ens va ensenyar que era més prudent dur a sobre unes quantes monedes i algun bitllet –que aixequi la mà qui va remenar butxaques i calaixos a la recerca d’algun euro despistat–. Tampoc no dec ser l’única que va lamentar no tenir llanternes guardades a casa o que es va preguntar com és possible haver maleït tants cops la societat de les noves tecnologies –molt habitual quan es fa camí amb fills adolescents– si resulta que ens quedem aïllats unes hores i pensem que s’acosta la fi del món.