En el Madrid de Florentino Pérez, res és innocent. Només cal repassar mentalment tres o quatre jugades de la final de dissabte, per entendre que aquella campanya d’assetjament a un àrbitre que d’entrada semblava tan barroera com contraproduent en termes d’imatge, tenia un propòsit nítid: el d’influir en la resultat per la via del sabotatge institucional. I el clamorós penal no assenyalat a Cubarsí n’és només una de les proves de càrrec. Però aquest procedir no és només exclusiu en el món del futbol. El poder, en totes les seves expressions, acostuma a actuar a així, sent implacable en les formes quan es tracta d’engrandir el propi imperi ja sigui en forma de títols esportius o possessions materials. Les elits sempre en volen més i més. I el com acaparar, mai representarà per a elles cap mena de problema moral.

Florentino, però, és un personatge molt astut, i ha sabut embolcallar-se amb la màscara de capitost del que és el segon club de futbol més llegendari del món per aconseguir una legitimitat social que no només li perdona, sinó que convalida les intrigues que pugui arribar a perpetrar per satisfer aquesta voracitat patològica de poder on el fi sempre justificarà els mitjans. Hi ha cops, però, que la versió més poètica de la justícia posa a lloc els qui es creuen intocables per aclamació. I l’element subversiu encarregat de fer la feina en aquest cas ha estat un Barça, el de Laporta, que ha tingut com a arma bàsica per despullar les misèries del Madrid l’atreviment d’un grup de joves descarats i un entrenador que s’aferra a la sensatesa com a principal virtut. Bravo per a ells, ja que, en espera de conquestes més elevades, que ja arribaran, ens han deixat com a llegat un triomf reparador en una competició, això sí, ideològicament menor com és la copa borbònica. Però el moment és d’èxtasi. Perquè això no ha anat mai, només, de futbol.