Els problemes que tenen els fills i les dificultats que afronten ens passen molts cops per davant dels ulls però no són capaços de detectar-los fins que ens exploten a la cara. Observem de manera habitual pares i mares que no han sabut, o no han pogut, intuir que el menor anava camí d’esfondrar-se en el terreny dels trastorns alimentaris, que l’adolescent flirtejava amb les drogues o que l’alumna tímida i vergonyosa, que és com sempre t’han descrit les mestres la teva filla, començava a ser víctima d’un grup malvat que li feia la vida impossible a l’escola. Ahir es va saber que el registre català de violències a alumnes ha recollit, des de començament de curs, un total de 4.919 possibles situacions de violència en l’àmbit escolar, de les quals 1.333 poden ser descrites com bullying. No sabem quant de patiment s’haurien estalviat les víctimes amb un diagnòstic accelerat o amb un treball preventiu que pot evitar algunes situacions. Però sovint ens assabentem massa tard de les penes que fustiguen les criatures, malgrat les múltiples fuites que la seva mirada afligida o el seu rostre amarg puguin tenir. El mateix deu passar, probablement, quan el pensament que ens passa per davant, a casa nostra, dins les nostres parets, és el de l’assetjador. És fàcil despistar-nos entre dues o tres feines simultànies, viatges amunt i avall, tasques de la llar, i el convenciment que l’escola ja m’avisarà si el meu fill o filla té un comportament sospitós –sempre que el centre no sigui dels que neguen els casos de bullying per no tacar la seva carta de presentació–, i és així com acabem pensant que el problema no el tenim a tocar. Potser un pas cabdal per combatre l’assetjament escolar el farem si deixem de creure’ns que els nostres fills seguríssim que no són un d’aquests. Perquè el teu fill, i el meu, i el de la veïna, i el de la fruitera, segur que no, davant nostre.