La ràdio analògica, la de sempre, la que no falla quan tot falla. Dilluns, quan vam descobrir com n’és de fràgil el món hiperconnectat que hem construït, sort vam tenir de la ràdio. Treure la pols al transistor de piles no només ens va servir per saber què estava passant, sinó sobretot per saber que no estàvem sols davant del desconcert. Quan el silenci començava a fer-se dens i la incertesa creixia, per a tots aquells que viuen sols, el gest antic d’encendre la ràdio va ser una manera de sentir-se acompanyat, un refugi emocional, una escletxa de llum enmig de la foscor tecnològica.

A Catalunya Ràdio, davant de l’estudi de l’avinguda Diagonal, Ricard Ustrell i l’equip de professionals de la ràdio pública encadenaven hores al peu del canó, tirant endavant el programa com podien, amb recursos limitats i molta entrega, mentre, a peu de carrer, davant d’uns altaveus improvisats, s’anaven aplegant vianants encuriosits i preocupats a la vorera, fins a arribar a ser més de mig miler de persones. La veritable essència de servei públic de la ràdio nacional es resumia en aquella imatge tan potent.

I aquesta és la màgia de la ràdio: que dona molt i necessita molt poc. La simplicitat del mitjà és, justament, el que el fa poderós i insubstituïble. Un periodista, una veu amb un telèfon és tot el que es necessita per fer possible la connexió amb el món. En l’era de les pantalles imprescindibles, això és un miracle. I dilluns, més que mai, va ser la prova que la ràdio és, i sempre serà, l’última trinxera de la comunicació.