El dia que l’apagada massiva ens va deixar sense electricitat ni internet, em trobava a les cinc de la tarda a prop de la catedral de Vic. Com que la porta era oberta, hi vaig entrar encuriosit per saber si tot aquell trasbals global alterava l’interior del temple i la meva sorpresa va ser que hi tenien llum a dins. Una monja que preparava les cadires dels feligresos em va dir que “naturalment” la cerimònia de comiat al papa Francesc, presidida pel bisbe Romà Casanova, se celebraria tal com estava prevista a les set del vespre. La imatge de pau i normalitat que transmetia l’església sense foscor contrastava amb el neguit del veïnat sense energia elèctrica. Just al davant, ni al Palau Episcopal ni a les Dominiques no tenien llum, ni tampoc en unes dependències municipals properes ni als carrers del centre, on els semàfors continuaven desconnectats.

Fina Valldaura, de l’escrivania, afirma que va ser una “casualitat” que la missa s’hagués pogut il·luminar amb llum de la xarxa, ja que pels voltants no n’hi havia i la domòtica també fallava. Un miracle? Més explicable va ser que El 9 TV pogués gravar el seu informatiu i el difongués per YouTube: van traslladar una part de la redacció a una clínica oftalmològica per agafar corrent. En molts llocs van caldre solucions imaginatives o de sentit comú per sortir del pas. A la biblioteca Pilarín Bayés els va valer el sol esplèndid de primavera que traspassava els finestrals per atendre els usuaris. Un grup d’immigrants, per exemple, hi feien classe de català només amb la llum solar. Tot i que la porta elèctrica d’entrada va estar tancada fins que algú va obrir-la a força de braços, es podia accedir a l’edifici per un restaurant del costat. Tocava esperar i encreuar els dits perquè no durés gaires hores.

La cúria temia que poca gent anés a missa, però no va ser així i fins i tot algun creient ho va aprofitar per carregar el mòbil durant la celebració. Els dies solemnes, Vic fa honor a la seva història. És una ciutat de sants (Miquel Argemir, Antoni Maria Claret), prelats (Torras i Bages), savis cristians (Balmes), poetes amb sotana (Verdaguer, Collell) i ordes religiosos. I moltíssims noms més. No hi falten els vincles vigatans amb la Santa Seu secular, com el del papa Silvestre II, cap dels catòlics entre l’any 999 i el 1003. De nom Gerbert d’Orlhac, és present en la memòria intel·lectual vigatana per haver estat estudiant a Vic entre el 967 i el 970 del segle X.

Salvant les distàncies dels seus temps, com ens il·luminarien avui els papes Silvestre II i Francesc si fossin a Vic? El primer, introductor de la numeració aràbiga i del zero a Occident, potser valoraria els canvis interculturals de Vic? O bé, interessat com estava per la tècnica, no entendria el caos elèctric viscut. El papa Francesc tal vegada aniria a la vora del riu Gurri a resar i ens recordaria que fa cinc anys dos treballadors que tornaven amb bicicleta d’una dura jornada laboral en un escorxador van morir arrossegats per l’aigua. Sense llum, enmig de la tempesta.