El Barça renovarà la identitat de les seves botigues sota el nom de Barça Botiga, eliminant l’anglicisme store. Aquesta decisió passaria desapercebuda en un país normal, però en ple estat d’emergència lingüística esdevé notícia, tant pel simbolisme com per la determinació. Una aposta clara i a contracorrent a la capital del país, on proliferen comerços com les bakery, –com si el català no fos prou solvent per vendre croissants–. Mentre algunes marques amaguen la llengua darrere paraules estrangeres, el Barça es defineix i es compromet amb la universalització del català. Una excepció notable. Però no l’única. Toni Pons ven espardenyes arreu del món en català. Supermercats com Esclat i Ametller Origen no només no amaguen l’idioma, sinó que l’utilitzen com a tret distintiu. Igual que ho fa Parlem. Segurament per convicció, però també perquè han entès que connectar amb el territori no resta, suma. I que la identitat també fidelitza. La seva facturació ho demostra.

Mentrestant, a finals d’abril, milers d’alumnes de quart d’ESO s’han examinat de les competències bàsiques. Hi ha mestres que en veu baixa qüestionen que el nivell de les proves –també la de català– ha baixat respecte a edicions anteriors. Potser per evitar una nova bufetada de PISA? Què estem prioritzant? Per què el català, sent la llengua del país, ha de lluitar tant per ser-hi, per ser escoltat, per ser respectat? Estem transmetent que el català és accessori. Que no cal dominar-lo. Que sempre hi haurà un idioma més fàcil, més neutre, més assumible. Més global.

Aquest missatge no es queda a l’aula. Travessa carrers i pantalles. Incomoda. Com quan canviem de llengua de manera automàtica davant les persones migrades. Ho fem inconscientment fins i tot molts dels que militem per la llengua, abans fins i tot que l’interlocutor ens ho demani (si és que ho acaba fent). Pressuposem, potser sense adonar-nos-en, que “els altres” no poden entendre el català. Se’ls dispensa, com si no en fossin dignes o capaços. Això no és cortesia: és una forma de paternalisme. I potser també de racisme benpensant. La llengua no hauria de ser una barrera, sinó una porta. I una eina d’inclusió. Però, si la fem invisible, si la considerem inaccessible, també la convertim en innecessària.

La política lingüística ha deixat de ser política per convertir-se en màrqueting. Hi ha partits que ja fa temps que han renunciat a defensar el català com a eina de pensament i de cohesió. Mentre alcaldes com el socialista Jaume Collboni amaguen la llengua amb estudiada negligència a cada diada de Sant Jordi, hi ha ciutats com Girona, Sant Cugat i Vic que lluiten per mantenir viu l’ús del català i aposten per regidories específiques de llengua catalana. Amb molta voluntat, però amb poc acompanyament de la Generalitat, responsable, per exemple, dels inspectors de consum que han de vetllar pels drets lingüístics i que clarament són insuficients. S’ha delegat el combat a activistes i entitats amb poc pressupost, mentre polítics amb responsabilitats piulen i callen. I a vegades les mateixes entitats sobiranistes, com l’Assemblea Nacional Catalana, llancen campanyes per denunciar la inoperància de Renfe amb samarretes que diuen “FCK RNF”, com si un “Fote’t” no tingués la mateixa força ni la mateixa dignitat que la seva versió anglesa –més enllà del simbolisme i la potència del missatge escollit finalment.

Si a l’escola no és imprescindible, si a l’empresa és prescindible, si als carrers és residual, què esperem que facin els joves pel català? Que resisteixin? Que facin de trinxera? Que mantinguin viva una llengua que ni tan sols els seus representants polítics defensen amb convicció? El català no desapareixerà de cop, però fa temps que en molts àmbits ha quedat relegat a un paper decoratiu. Potser per tornar a sentir-lo al carrer —i qui sap si també a Londres, Miami o Tòquio— no caldrà cap pla de govern, ni informes amb indicadors, ni jornades tècniques sobre la vitalitat lingüística. Davant de responsables públics que continuen fent rodes de premsa bilingües i aprovant documents “estratègics” hi ha un club de futbol com el Barça que ha manifestat un compromís explícit amb la promoció de la llengua i qui diu que no començarà a obrir una escletxa perquè el català recuperi espai entre els joves. Qui sap si una acció aparentment menor pot obrir una via que altres àmbits han perdut: la de la dignitat i el lideratge.