un matí, molt a primera hora, tant que encara era nit, la ciutat de Barcelona va descobrir que el seu cor l’habitava un col·lectiu de joves que estaven disposats a lluitar per uns ideals amb accions directes, fins i tot posant el cos, arriscant la pell. I tot plegat amb la pretensió de denunciar les contradiccions i mancances del sistema pel que fa al dret fonamental a tenir un habitatge digne. Aquell dia la ciutadania també va constatar que el mateix sistema no cediria ni un mil·límetre i que estava disposat a protegir-se desplegant totes les prerrogatives atorgades per la llei per mantenir un ordre basat, paradoxalment, en el desordre que acostumen a generar les accions de la policia antidisturbis al ritme que marquen les corredisses, els cops de porra, les pilotes de goma, els pots de fum...

Eren les 6 del matí del 28 d’octubre de 1996 i el desallotjament del cinema Princesa per part d’agents de la policia espanyola va despertar Barcelona i va representar el punt de partida d’una llarga lluita pel dret a l’habitatge que ha anat evolucionant però que avui, lluny de resoldre’s, encara és ben viva amb desnonaments dia sí i dia també, en què la violència policial hi és sempre present amb més o menys intensitat.

Entre el desafiament i l’imperi de l’ordre, entre la reivindicació social i les maneres policials, és a dir, entre el lloc on s’alçava l’edifici del cinema Princesa i on avui encara s’alça la Prefectura Superior de la policia espanyola hi ha uns pocs centenars de metres en línia recta i només 29 números en l’ordenació dels immobles amb façana a la Via Laietana. Efectivament, l’edifici del cinema s’alçava al número 14 d’aquesta artèria que estructura Ciutat Vella, mentre que comença a ser una cosa ja sabuda que la coneguda popularment com “la casa dels horrors” és al número 43 de Via Laietana. Tan a prop i tan lluny, un món de l’altre.

El cinema ja no hi és –després del desallotjament policial es va enderrocar–, però l’edifici policial sí, i al seu davant va tornar a produir-se ahir una nova concentració reivindicativa de la Comissió de la Dignitat i l’Assemblea Nacional Catalana per demanar que l’edifici deixi de tenir usos policials i es dediqui a espai de memòria i interpretació de la repressió i la tortura. L’acció que cada primer i tercer dimarts de cada mes s’hi du a terme és transversal, posant l’accent en el fet que “la casa dels horrors”, ho va ser durant dècades per a tot tipus de col·lectius. S’hi va detenir i torturar la dissidència política de tots colors, però també la sexual, l’atreviment artístic, els pobres de solemnitat i els crítics amb el sistema. Representants de tots els col·lectius víctimes de la repressió han anat passant per davant la comissaria per explicar el seu cas, i ahir va tocar a Roger Lapuente i Joan Suqué, integrants del moviment okupa que en una de les mogudes dels anys noranta van ser detinguts i traslladats a Via Laietana 43.

Persones com en Roger i en Joan eren i són desallotjats pel fet de viure en propietats sense tenir un títol legal que faculti la seva presència. Al marge de legalitats, caldria preguntar-se què és més ètic, si entrar en un espai abandonat per viure-hi o fer-hi activitats socials o continuar ocupant un edifici policial que és un monument a la indecència i un atemptat als drets humans, per molt que l’Estat en sigui propietari legítim.