Hi ha moltíssims senyals que s’entesten a indicar-te que comences a fer-te gran. Els físics, com les arrugues i les canes, són inconfusibles, tot i que estem parlant d’ensurts, sobretot el dels primers cabells blancs, que poden aparèixer de forma prematura molt abans que no esperaves. Un altre senyal inequívoc guarda relació amb els dolors. Una nit vas a dormir pensant que tens les bugies corporals greixades i encara podries participar en una marató de ball o buidar un pis tota sola i l’endemà et poden atordir dos o tres dolors simultanis que esperaven pacientment el seu moment i que d’ara en endavant faran tot el que sigui a les seves mans per no donar-te un respir. Per desgràcia, saps també que la joventut et queda a anys lluny quan comences a perdre éssers estimats que pertanyen a generacions anteriors a la teva, o quan comences a fer números sobre quan i en quines condicions podràs jubilar-te i enviar la feina a pastar fang, tot i que cada cop és més difícil tenir-ho clar. Hi ha un altre senyal que segur que a més d’un i a més de dos ens havia passat per alt fins que ens hem trobat enmig del sarau. Parlo del dia que vas a la farmàcia a buscar les pastilles que el metge t’ha receptat perquè tens un malestar al braç que té tota la pinta de tenir l’origen en un tendó que s’ha inflamat i al mostrador presentes la targeta sanitària. Aleshores arriba aquell moment en què no recordes el nom de la poció que t’ha de salvar i la professional que t’atén comença a recitar tots els fàrmacs que hi tens afegits, fins al punt que sembla una nena de l’escola Sant Ildefons cantant la loteria de Nadal. La primera reacció que tens, de forma inevitable, és pensar que es tracta d’un error. Quan comproves que allà ningú no s’equivoca, afegeixes un nou ítem a la teva llista de “senyals que constaten que em faig gran”.