En el debat recent, i ja sembla que oblidat, sobre la compra de munició per a les armes de la Guàrdia Civil es va oblidar un factor clau. L’esbroncada va girar a l’entorn de si era políticament i èticament correcte comprar 15 milions de bales a una empresa armamentista amb seu a l’estat d’Israel sense que ningú qüestionés la necessitat en si de la compra. Ningú es va preguntar per què la Guàrdia Civil necessita 15 milions de projectils. És evident que un cos policial que es defineix com armat ha de tenir el material corresponent, però 15 milions de bales és una quantitat tan bestial que es fa difícil d’imaginar, encara més si es té present que l’objectiu de tota policia en un estat democràtic ha de ser el de fer un ús zero de les armes de foc i resoldre conflictes amb diàleg i mediació.

Aquesta manera de fer raonada i raonable d’un cos policial, fonamentada en la paraula i no pas en la força, hauria de ser pràctica quotidiana i recurrent en els cossos policials que són més propers al ciutadà i que cada dia han de resoldre petits incidents. Els agents de la tan proclamada policia de proximitat dels cossos de competència municipal haurien de ser els primers a treballar en aquesta línia, però la tendència que s’estén pel país és la d’armar els agents, i d’uns anys encà també amb un nou tipus de material que, encara que es presenti com menys lesiu que una arma de foc, és potencialment letal, com denuncien les associacions de defensa dels drets humans.

El centre del debat és les pistoles Taser, armes que provoquen una descàrrega elèctrica que immobilitza la persona sobre la qual es dispara i que a Catalunya ja la tenen 79 municipis amb un total de 134 armes a disposició dels agents, segons les dades del col·lectiu Irídia.

El debat sobre aquest armament s’ha tornat a situar al primer pla de l’actualitat arran de la decisió dels grups municipals del PSC, Junts, el PP i Vox d’aprovar, en primera instància, un reglament d’ús per a la Guàrdia Urbana que ara haurà de ser aprovat pel ple. El reglament no convenç vint entitats de l’àmbit dels drets humans, defensors de ciutadans perseguits pel seu compromís polític o social o que fan costat a col·lectius vulnerables, com les persones amb problemes mentals o els estrangers en situació irregular.

Amnistia Internacional, Irídia, SOS Racisme, entre altres, són entitats de prestigi, de compromís insubornable amb els drets humans, que haurien de ser escoltades quan alcen el dit. En aquest cas ho han fet per avisar que el reglament de les pistoles elèctriques que s’està tirant endavant a Barcelona representa un risc i una amenaça per als drets humans, i en especial per al primer de tots ells, que és el dret a la vida.

En tota aquesta història hi ha un col·lectiu que preocupa especialment, el de les persones amb problemes de salut mental, que, sovint, protagonitzen episodis de violència que no són fàcils de resoldre i requereixen la intervenció policial. Fa pocs dies aquest diari parlava d’un cas d’aquests, un individu que es passeja per un poble amb una barra de ferro, fet que genera el lògic temor. La societat necessita tenir recursos per atendre casos i crisis individuals, amb serenitat, professionalitat, sense pressió mediàtica i sense pistoles, ni de bales, ni elèctriques.