150 anys de “l’aparell Salamanca”

Durant la Tercera Guerra Carlina (1872–1876), el general Manuel de Salamanca i Negrete va impulsar la construcció d’una xarxa de torres de telegrafia òptica al llarg del riu Ebre, des de Saragossa fins a Amposta, per millorar les comunicacions militars i defensar la zona del Baix Aragó davant les incursions carlines.

Aquestes torres, com la de Salamanca, la de Turlán i la de Valdemoro a Casp, la de l’ermita de Santa Bàrbara a Favara, el Castellet de Faió a Nonasp, la Garita a Faió i les que estaven ubicades a la Magdalena i al castell de Mequinensa, entre altres, eren estructures de pedra amb una planta quadrada i tres pisos, amb una plataforma superior on s’instal·lava un sistema de senyalització òptica compost per un pal i dues aspes que podien adoptar tres posicions.

Aquest sistema en clau dissenyat pel general Salamanca –i al qual van batejar com “l’aparell Salamanca”– feia de les aspes el seu element principal que, en funció de les dotze posicions que permetia adoptar: les dels deu dígits i dues de servei, enviava missatges a altres torres. També durant la nit, amb la instal·lació de tres fanals, un a cada extrem de les dues aspes i un tercer a l’extrem del pal. Aquests senyals òptics servien, per exemple, per indicar el punt cardinal per on venia l’enemic o al qual s’havien de dirigir les tropes, així com fer saber si necessitaven auxili o si, simplement, no hi havia cap novetat. Aquesta xarxa permetia una comunicació ràpida i segura entre les diferents torres que ocupaven les forces liberals, facilitant la coordinació de les tropes i la resposta davant les accions dels carlins.

Malgrat que a mitjan segle XIX es tenia plena consciència que la telegrafia òptica era un anacronisme i que la telegrafia elèctrica era la modernitat, es va optar per la primera per evitar sabotatges, tenint en compte la dificultat que representava mantenir les línies elèctriques durant un conflicte bèl·lic i per la necessitat de mobilitat i provisionalitat dels emplaçaments de comandament.

Tot i que la construcció d’aquestes torres va ser ràpida i eficaç, la seva utilització va ser molt limitada, ja que la guerra va finalitzar a penes un any després de ser construïdes. La majoria d’aquestes torres han perdurat en els seus emplaçaments originals, però no va ser fins a la dècada de 1980 quan diferents estudiosos van començar a reivindicar-ne activament el valor històric, impulsant diverses publicacions que van fer créixer la consciència sobre la seva importància patrimonial.

Aquest 2025 es compleixen 150 anys de la construcció de les torres de telegrafia òptica. La celebració d’aquest aniversari hauria de ser un bon moment per reafirmar el compromís amb la conservació del patrimoni, i d’aquesta manera evitar que la degradació a la qual es veuen sotmeses moltes d’aquestes torres pel pas del temps esvaeixi la seva memòria.