Recent escollit el nou papa Lleó XIV, l’Església i molta gent que la sent com un far enmig de la complexitat del moment actual, afronta els mateixos reptes des d’una nova mirada. La d’un home missioner que, no en va, ha viscut molts anys de la seva vida al Perú. Caldrà veure en quina mesura pesen els seus orígens nord-americans, en concret de Chicago, però la seva targeta de presentació al balcó de la plaça de Sant Pere els ha obviat.

Com a membre d’aquesta família que és l’Església, crec que puc demanar el que m’agradaria i el que intueixo que l’Evangeli ens demana en aquests temps. El papa Francesc ha estat un home admirat per molts i rebutjat per altres. Ja es diu que la unanimitat sobre una persona és altament improbable, i si es donés el cas, després de la seva mort encara es podrien trobar motius per desencisar-se’n. El seu llegat té un pes inqüestionable, però en dotze anys no es reforma una entitat que té dos mil anys d’història. Perquè l’Església, com una casa vella, necessita reformes si vol perdurar encara molts anys, si vol mantenir-se sense esquerdes ni humitats. Queda molt per renovar, queda molt per fer.

M’agradaria... una Església oberta a la novetat, que deixi entrar aire nou, que defugi els ambients tancats i les llums tènues. El context és massa imperant com per mantenir-nos en les formes, o en allò que sempre s’ha fet així. Acollidora de la novetat, oberta a la innovació, sense por dels nous temps, que se sap en camí com a comunitat. Sense aquesta novetat, ens mantindrem segurs en les conviccions, però no resoldrem els dubtes ni afrontarem els reptes. Ens oblidarem de les preguntes i només tindrem respostes.

M’agradaria... una Església que se sap explicar, també sense paraules. En un llenguatge planer i entenedor, el llenguatge de la gent, sense giragonses ni artificis. Van ser molts els gestos de Francesc, com el seu primer viatge amb l’illa de Lampedusa com a destí, i fets com aquell li van fer guanyar el respecte i admiració de creients i (encara més important) de no creients. Aquest és el camí per recuperar una senzillesa que sovint hem perdut mentre fèiem via. Amb l’enorme riquesa de la simplicitat que en poques paraules ho diu tot.

M’agradaria... una Església compromesa amb els que més pateixen, perquè ells van ser els principals destinataris de les paraules i les obres de Jesús. L’Església exerceix un fort compromís social, que sovint resta amagat o incomprès. I és una tasca de cada dia, de tot l’any, per estar al costat dels que no tenen sostre, dels que són vells i se senten sols, dels infants que no han pogut triar on créixer, dels joves mancats de futur... El compromís que canvia vides i recupera oportunitats, i on la paraula transformació es fa realitat.

M’agradaria... una Església que valora les dones, i no en valora només la tasca humil i callada que sovint se’ls reconeix. Que en valora el potencial, i que en sap treure profit per a aquells serveis en què el gènere no condiciona. Tot i que sovint els homes ocupen les imatges, els titulars i les decisions, sense la fe i la tasca de les dones, l’Església seria una ànima coixa, necessitada d’un complement que la faci caminar. I posat a caminar, fer-ho amb l’alegria d’un missatge que és bona notícia per a tothom.

M’agradaria... una Església que condemna els abusos perquè està convençuda que en nom de Déu només es pot protegir i no ferir, alliberar i no sotmetre, fer créixer i no dominar. I denunciar-ne les pràctiques que es contradiuen amb la seva essència, sense, en cap cas, amagar la veritat. En la fermesa amb què afrontem aquesta lacra i la transparència en les relacions ens hi juguem la credibilitat d’un missatge que res té a veure amb l’opressió.

M’agradaria... una Església que practica el diàleg, que se sap punt de trobada entre creients, i també amb els no creients, amb altres religions, amb la pròpia història. Que no té por de les diferències, que creix en el debat. Com en les taules disposades per al Sínode: circulars, compartides, diverses en la composició... per afavorir un intercanvi generador de respecte i propostes que ens impulsin endavant.

M’agradaria... una Església que té cura del planeta, i que viu el món com a part de la seva realitat. Som creació i tenim el deure de tenir-ne cura. Això implica descobrir-la com a “germana” i agrair-li la generositat: aigua, terra, animals, bellesa... Tot és un do i una responsabilitat.

Dit i fet, la llista de desitjos es podria allargar tant com volguéssim, però l’espai és acotat i l’excés de paraules no sempre aporta més contingut. Intueixo ja des d’ara una continuïtat entre Francesc i Lleó XIV que em transmet una certa confiança, i que segurament farà que la meva llista de desitjos no sigui paper mullat. Sobretot si jo també hi col·laboro.