Estranya passió

El poeta Tomàs Garcés té Vint cançons que tot i ser del 1922 mantenen intacta la seva capacitat d’irradiació. Ho deia l’Àlex Susanna a l’edició que en va fer FICTA fa un parell d’anys amb les il·lustracions de Ramon Rogent, i que destacava la maduresa d’aquell primer llibre, i de quina manera va captivar una generació de músics com Eduard Toldrà o Manuel Blancafort, entre d’altres que van transformar els seus poemes en lieder. “Enyoro la vela lleugera, el còdol blavís i lluent, la vinya, la cala planera, el núvol, la boira i el vent”, de la Cançó d’enyorança, o l’“Ai, amor primera, dolç defalliment, paraula poruga sota les estrelles...”, de la Cançó de l’amor primera. És l’impacte de la Selva del Mar, les seves cales i barques que l’inspiraven.

Aquesta setmana la seva neta, la filòsofa Marina Garcés, celebrava a Barcelona l’èxit del seu darrer llibre: La passió dels estranys. Una filosofia de l’amistat (Galàxia Gutenberg), que també s’arrecera a un poema, el de Gilgamesh, el text més antic que coneixem, on ja es canta l’amistat. És el príncep de la ciutat d’Uruk, un terç humà i dos de divins, que descobreix la fragilitat i possibilitat de la pèrdua del seu amic i confident Enkidu. Garcés qüestiona el consens que va des d’Aristòtil i Ciceró fins a Simone Weil, o Giorgio Agamben, passant per Montaigne, sobre l’ideal ètic de l’amistat, aquest ideal de puresa. I es pregunta sobre quin paper tenen els amics i les amigues en les nostres vides. L’única relació social estable que no hem institucionalitzat. Ni ens registrem, ni signem cap contracte per ser amics. La poesia de Celan i d’Ingeborg Bachmann, que fixa una amistat passional, i a l’escenari del Paral·lel 62 la poesia de Pol Guasch, que amb la música de Clara Peya, o les cançons de Lídia Pujol, i el cor de dones i la banda de Xamfrà, la cançó d’Omar, el jove senegalès que va perdre un amic enmig del mar, retrataven les amistats de Marina Garcés. Això mentre ella seguia captant amics imaginaris, perquè ja se sap que ens estimem sols.