Al supermercat on vaig habitualment fa temps que van posar en marxa caixes d’autopagament on el client s’ho manega solet amb els productes. De fer-se servir de forma esporàdica a l’inici s’han convertit en el sistema més utilitzat i resulta si més no curiós veure com la màquina creada per estalviar temps i fer més àgil la compra és la que acumula les cues més llargues. Fins i tot quan a les caixes tradicionals, amb caixers i caixeres disposats a atendre’t, no hi ha ningú. Som animals de costums, ja ho diuen, i ens costa canviar d’hàbits, malgrat que això suposi perdre més temps esperant el torn. Diuen els experts que les màquines d’autopagament no només han vingut per quedar-se, sinó que en breu acabaran substituint del tot els treballadors i treballadores humans. De fet, ja hi ha grans superfícies comercials on aquesta és l’única manera de pagar i on l’atenció personal es redueix a una única persona que controla que els enginys funcionin com han de funcionar. Els sindicats asseguren que, de moment, no es pot parlar que les caixes automàtiques amenacin els llocs de treball del personal, perquè els empleats i empleades dels supermercats són polivalents i fan moltes feines més que no només cobrar. Jo, en aquest cas, advoco per la permanència de gent atenent gent. En especial en casos en què es necessita un pèl d’humanitat i el client és una persona gran que es fa un embolic amb el sistema, es posa nerviós i no sap com sortir-se’n mentre darrere seu s’escolten els esbufecs dels més impacients que l’apressen. És llavors quan l’arribada del treballador o treballadora de torn en justifica de ple la presència. Quan l’empleat o empleada, amb un somriure als llavis i traient importància a la situació, resol el problema amb rapidesa i aprofita per ajudar el client a posar els productes dins del carro i acompanyar-lo a la sortida. Un personal que no t’escatima un “bon dia”, a qui pots preguntar directament i sense intermediaris i que es fa mereixedor de la teva confiança. No fa falta res més.