Sense estat, llengua indefensa

El Pacte Nacional per la Llengua ha estat presentat amb dos valors que el govern de Salvador Illa troba fonamentals però que són manifestament insuficients i fràgils. D’una banda, es remarca que l’acord és fruit d’un consens social ampli, cosa que no té res d’extraordinari si tenim en compte que l’alarmant situació de l’ús social del català ha abocat les entitats i les institucions catalanes que l’han subscrit a sumar-s’hi més empeses per la urgència que per les reflexions crítiques, que tampoc hi han faltat. No és el cas de Junts ni de la CUP i la seva absència hauria de servir més per activar alertes que no pas per deixar-se portar per les desqualificacions viscerals amb què s’ha etiquetat la seva actitud crítica. Si aquestes dues formacions no s’han afegit al pacte és perquè estan segures que el govern socialista no mantindrà cap actitud combativa davant la determinació del domini polític i lingüístic de l’Estat sobre Catalunya. Ni en el cas d’una sentència del Tribunal Constitucional que imposi el 25% de castellà a l’escola, ni en cap altra sentència dels tribunals espanyols que atempti contra l’autogovern, ni en el desenvolupament del pacte. L’executiu català ja ha dit, d’altra banda, que “no calen lleis, sinó polítiques i recursos”, i l’eix d’actuació no vindrà acompanyat de mesures legals. Per remuntar el pobre 32,6% de parlants del català i conquerir-ne 100.000 de nous cada any, s’hi abocaran recursos econòmics i materials que fomentin una adopció voluntària de la llengua. Mentre l’Estat fa servir la llei, els catalans reclamarem fe i devoció. Cada vegada que s’analitza una qüestió transcendental per als catalans acabem en el mateix cul-de-sac: sense un estat propi no es poden garantir ni el compliment dels nostres drets, ni la preservació dels nostres interessos, ni les nostres expectatives de futur. No és pas en va que vam arribar a l’1 d’octubre del 2017.