Hi ha maneres de fer política que deixen empremta. I d’altres que deixen una estela de desídia, excuses i oportunitats perdudes. A Girona ho sabem bé. Quan el PSC havia de defensar la ciutat pel desgavell de les obres de l’AVE, va optar per deixar la reposició del Parc Central en mans del govern espanyol del PSOE i rentar-se’n les mans. Sense cap acord previ, ni document amb terminis o compensacions per als veïns afectats. La ciutat ha hagut de recórrer a anys de negociacions i pressions polítiques per mirar de desencallar un desgavell que el PSC va provocar per deixadesa i submissió. Van permetre que l’Estat clavés les grapes al cor de la ciutat, i avui, més de 17 anys després, Girona encara arrossega aquella deixadesa. La plaça d’Espanya continua sent un espai indigne d’una ciutat com la nostra. Aquest episodi no és una excepció. És una mostra d’allò que el PSC representa arreu del país: una estructura pensada per obeir el PSOE, no per defensar ni Girona ni Catalunya. I això passa als ajuntaments, al Parlament i al Congrés. Sigui regidor, conseller o diputat, el socialista de torn abans preguntarà què convé a Madrid que no pas què cal al territori. El resultat? Un país desprotegit, una Generalitat silenciosa i un Congrés ple de diputats catalans que no serveixen per defensar Catalunya.

Aquesta actitud no és fruit de la incompetència, sinó d’una cultura política basada en la submissió. El PSC és una delegació política del PSOE a Catalunya. Ho veiem al Parlament, amb un govern sostingut pels socialistes que no lidera ni planta cara. Davant el caos crònic de Rodalies, davant l’infrafinançament flagrant, davant l’espoli fiscal o la marginació en infraestructures, el president Illa i el seu entorn es limiten a callar o maquillar. No hi ha cap voluntat de defensar el país, perquè això implicaria incomodar Madrid. I incomodar Madrid és una línia vermella que no es trepitja mai. També al Congrés es repeteix la mateixa escena. Els diputats del PSC viuen més pendents de les ordres del seu grup parlamentari que de les necessitats de les comarques que diuen representar. Quan vaig portar a debat una proposta perquè l’Estat complís amb el pagament pendent per a la nova comissaria de Can Burrassó, el diputat del PSC per Girona Marc Lamuà hi va votar en contra. No perquè fos dolenta per a la ciutat —al contrari, era una reclamació justa i necessària—, sinó perquè el PSOE no volia assumir aquella obligació. Aquesta és la lleialtat del PSC: primer el partit, després el país.

Aquest servilisme estructural del PSC ha convertit la política catalana en un espai sense contrapesos. Amb una Generalitat dòcil, un Parlament amb majoria silenciosa i un Congrés ple de submissió, l’Estat pot seguir incomplint amb Catalunya sense cap cost polític. I això és especialment greu perquè no es tracta de detalls menors: són qüestions que afecten el dia a dia de la ciutadania. Inversions que no arriben, serveis que col·lapsen, infraestructures que no es fan, i una llengua que retrocedeix mentre els qui haurien de defensar-la miren cap a una altra banda.

El president Carles Puigdemont ho ha expressat amb claredat: el PSC ha deixat de ser una força política amb projecte per al país per convertir-se en una oficina administrativa del PSOE. No incomoden, no reclamen, no lideren. Fan de Catalunya una comunitat autònoma submisa, i de la Generalitat, una simple delegació. I això, per a un país amb vocació de ser nació, és devastador. Cada cop que el PSC abaixa el cap, Catalunya perd una mica més de veu, de força i d’autoestima institucional.

Des de Junts per Catalunya hem decidit actuar diferent. Tant al Congrés com al territori la nostra acció política parteix d’un principi irrenunciable: posar les necessitats del país al centre de tot, encara que això comporti prendre posicions incòmodes i assumir costos polítics elevats. No es tracta només de plantar cara al poder com si fos un gest d’èpica o d’orgull. Es tracta de tenir la responsabilitat i el coratge de defensar la gent, encara que això suposi incomprensions, tensions i desgast. Això és fer política amb convicció, amb sentit institucional i amb compromís real. No venim a fer de gestors obedients, sinó a exigir el que és just i a denunciar el que és inacceptable. I ho fem amb propostes, amb acció parlamentària i també amb veu alta i clara. Perquè callar no és neutral: és ser còmplice. Aquesta és la diferència. Mentre el PSC s’ha especialitzat en administrar engrunes amb obediència, Junts vol construir un país digne amb ambició. I això només es pot fer des de la llibertat política, la valentia institucional i la voluntat de lideratge. Just el que li falta al PSC i el que Catalunya necessita més que mai.

Ara és l’hora de deixar enrere la resignació. De dir prou a la submissió permanent disfressada de “diàleg”. Girona i Catalunya es mereixen representants que incomodin si cal, que exigeixin i que defensin. No silencis calculats, ni votacions de consigna, ni excuses de partit. Nosaltres ho tenim clar: primer Girona, primer Catalunya. I que el PSOE s’hi posi com vulgui.