De reüll
Silencis
M’ assabento per un pòdcast que hi ha tants silencis com blaus té el mar o blancs la neu dels esquimals. Sonen tots igual però no es perceben de la mateixa manera. Hi ha silencis sepulcrals, culpables, que es poden tallar. Silencis incòmodes, insondables, eloqüents. Silencis traïdors, voluntaris, imposats. Comprometedors, monàstics, glacials. N’hi ha que són terapèutics, gairebé místics, que t’allunyen del brogit terrenal i t’aporten una mirada lúcida sobre el món. Que t’ajuden a reconnectar amb un jo desorientat, perdut enmig de tants estímuls estèrils. N’hi ha que són dolorosos i tenen el gust de la fel, aquells que no es trenquen quan més ho implores perquè es digui allò que necessita ser dit. N’hi ha d’interiors, que transpiren calma i t’embolcallen enmig de la cridòria. N’hi ha de fidels, granítics, que no cedeixen a la temptació i acompanyen el secret fins a la tomba. I n’hi ha d’eixordadors i vergonyosos, que et fan còmplice de les pitjors barbaritats, les que ignorem i les que preferim no saber. Com els que estenem sobre tantes violències existents en les nostres societats i en les guerres que tenim escampades pel món. Són silencis que ens envileixen, que humilien les víctimes i que també maten.