Soc un gran partidari de definir les coses per allò que són i no pel que no són. És a dir, prefereixo parlar d’un moment important abans de dir que no és un moment qualsevol. Per parlar de desacomplexament –com es veu en el títol– he fracassat. D’entrada, perquè és un neologisme que no està recollit oficialment per l’IEC. Però degut a l’extens ús que se’n fa he trobat sinònims: convicció, seguretat, espontaneïtat, fermesa, naturalitat, assertivitat, amb orgull. Els faré servir, però m’ha semblat que cap recull tot el que vol dir sense complexos. Per tant som en un d’aquells casos que per definir què és una cosa l’has de d’explicar per allò que no és. I sí, tornaré a parlar del Barça. De l’èxit d’un president, un entrenador i uns jugadors que ens han tornat l’alegria. Perquè tenen una actitud que seria aplicable en molts àmbits del país i en la política. Em centraré en el president Joan Laporta, per mi el gran artífex. La convicció per posar la lona a Madrid. La seguretat de saber el que té entre les mans i apostar per guanyar des del principi. L’espontaneïtat de saber mostrar algunes emocions i de gaudir de les celebracions. La fermesa d’un president que mana. La naturalitat amb la qual exerceix la catalanitat, sense exageracions, sense renúncies. L’assertivitat amb la qual es comunica, defensant les seves idees i respectant la pluralitat d’un club que coneix de dalt a baix, millor que ningú. L’orgull amb el qual representa el que significa arreu del món el Futbol Club Barcelona. Aquesta és l’actitud guanyadora que no sempre ha estat present al capdavant del Barça. Tampoc al capdavant del país. Deu ser molt difícil això que sembla senzill: actuar amb naturalitat i fermesa sobre el que ets, el que vols i el que representes. Fa alguns anys s’especulava que els joves havien abandonat el futbol per noves ofertes més entretingudes. Sembla que el tema era no fer el futbol avorrit. Alguns diuen que els joves han abandonat l’independentisme, potser la solució és actuar sense complexos.