Fa un temps, durant una visita a la metgessa de capçalera per algun motiu que ni tan sols recordo, li vaig comentar que darrerament estava molt però que molt estressada. Ella em va donar algunes claus per saber si la tensió que creia acumular es podia englobar en un problema de salut o era la sensació natural que provoca anar de bòlit tot el sant dia. Em va dir: “Imagino que al matí, quan lleves la canalla per anar a l’escola, ja vas com una moto i tens aquesta sensació d’estrès. Si tan bon punt marxa tothom de casa tens la possibilitat de seure amb una amiga a fer un cafè, segueixes amb un malestar o estàs en la glòria?” “Estic en la glòria, sens dubte”, vaig respondre. Ella ho va veure clar: “Aleshores no tens un problema greu, pots estar tranquil·la.” Des d’aquell dia, els cafès amb les amigues són un bon termòmetre per saber en quin nivell d’histèria em trobo. Ara ja sé que si els visc com un moment de plaer, tot està en ordre dins del meu cap. Potser per aquest motiu, perquè aquestes trobades són un oasi dins les rutines típiques i ineludibles d’una mare treballadora, valoro especialment que aquells minuts transcorrin en un ambient d’una certa pau. I potser també per aquest motiu recorreria a una escopeta de balins quan algú té ganes d’espatllar-me la festa. Un bon exemple ha tingut lloc aquesta mateixa setmana, quan de principi a fi he compartit el meu instant de relax amb una nena petita, potser d’uns tres anys, que regalava als presents una bona rebequeria mentre cridava sense descans “Vull xocolataaa!”. Puc respectar que la mare practiqui el suaxonisme, o el em sua la xona que cridis, ja te’n cansaràs, però potser és qüestió de triar un escenari més adient, com un ranxo a Montana o un racó del desert del Sàhara. Ni que sigui perquè no saltin les alarmes dels que festegem amb l’estrès.