Linxaments digitals

De tant en tant enyoro el món analògic. La digitalització ens ha portat múltiples possibilitats, no cal dir-ho. També ha capgirat el nostre món i les formes de relacionar-nos, i aquí és on veiem sovint la cara més fosca del món digital. D’exemples, n’hi ha cada dia, i si aquests dies estic reflexionant sobre aquest fet és arran de l’atropellament que hi va haver a tocar del camp de l’Espanyol, poc abans del partit contra el Barça. Com la gran majoria dels mortals, jo no hi era, i he seguit l’afer pels mitjans de comunicació i les xarxes socials. I com que no hi era, no puc opinar del que va passar. Però opinar és gratis, i el que abans es feia a la barra del bar davant d’una audiència esquifida, ara es magnifica en l’apartat de comentaris de les notícies. Amb l’agreujant de l’anonimat. I què hi trobem? Milers de persones justificant uns fets dels quals encara es desconeixen molts detalls, i centenars de persones desitjant la mort d’altres pel simple fet de ser d’un equip de futbol rival. Em sorprèn i m’esgarrifa a parts iguals la facilitat amb què es desitja la mort d’una persona, i la facilitat amb què això s’exposa. Sembla que el teclat i la pantalla ens fan perdre el món de vista, i que el comentari darrere d’un pseudònim fa caure més fàcilment en la deshumanització que si ho diguéssim a la cara. Comento aquest fet com podria esmentar milers de casos que veiem cada dia. I em fa patir que els linxaments digitals saltin algun dia al món real, perquè acabem oblidant com a societat aspectes com l’empatia i el respecte cap a l’altre, sigui de l’equip que sigui.