Ai, la Fira! Aquella Fira de Barcelona, quan era la popular “fira de mostres”… Arribà un moment que van dir que no era prou “seriosa”, que era la fira dels entrepans i les criatures, els recollidors de paperassa publicitària, el càmping familiar… Calia reduir la durada de la Fira, eliminar-ne la gresca dels tafaners i fer-la més europea i més professional. Menys festa major i més plataforma de treball, vaja.

Segurament tenien raó, i també n’haurien tinguda si haguessin decidit el contrari: fora la maquinària i visca la ballaruga. Al capdavall, els barcelonins d’aleshores no tenien la possibilitat de participar en gaires festes col·lectives –que no fossin religioses o militars– i van trobar en la Fira de Mostres una oportunitat “laica”, espontània i internacionalista de llançar-se al carrer.

Però triomfà la versió més “respectable” de la Fira, la que ens havia de permetre agermanar-nos amb alemanys, holandesos i suecs, i vet aquí que en aquest camí de progrés hem arribat en un punt gloriós: oferir refugis antiatòmics.

Ara podem encarregar un refugi antinuclear com qui encarrega un xalet. Per a nou persones, val uns tres milions de pessetes, i són naturalment molt petitets, amb l’aprofitament d’espai propi d’una roulotte. El caràcter unifamiliar és el que caracteritza aquest refugi, perquè fins ara tot l’esforç de construcció s’orientava als refugis col·lectius. Entrem, doncs, en “l’artesania de la por nuclear”. Si la iniciativa prospera, als anuncis de “zones residencials” els sortirà una dura competència: començarem a veure l’aparició de “zones antinuclears”, nova mena d’urbanitzacions que dissimularan la seva funció amb bellíssims jardins, restaurants típics, zones d’esbarjo infantil, etc. La gent hi anirà els caps de setmana a comprovar que s’observen perfectament les instruccions del constructor: conservació de la mena de menjar aconsellat en cas de reclusió forçosa, i renovació en la data prevista si no s’ha produït abans la catàstrofe; comprovació de funcionament de les fonts d’energia: comprovació de l’hermetisme del revestiment exterior i de la porta antiradiacions…

És terrible saber que als Estats Units ja hi ha refugis comunitaris per a 100 milions de persones, a la Unió Soviètica per a 175 milions, i que l’Alemanya Federal ha aprovat la construcció de 2 milions de places cada any. És terrible, perquè són països “seriosos”, oi? En aquest sentit, els barcelonins continuem essent un poble de “fira de mostres”, perquè en comptes de preocupar-nos del nostre futur de supervivents –quants ciutadans tenen “plaça antinuclear”, mitja dotzena?– ens interessem pel nostre futur de “vivents”, i reclamem per a ús públic espai a l’aire lliure… i contaminable, és clar. I anem insistint: “Nuclears? No, gràcies”.

Acabaran dient que les despeses de construcció d’un refugi antiatòmic constituiran “desgravació fiscal”, però ens hem de negar a caure en el “consumisme de la por”. Asseguren que els jardins dels xalets són el lloc ideal per a fer-hi un refugi. No en tenen idea. No hi ha res que protegeixi tant de la mort prematura com escoltar els ocells que han fet niu en el porxo i sentir la flaire de resina dels pins.