Des del feminisme és difícil l’entusiasme pel vel islàmic, així com des del civisme no es pot ser un apassionat de l’ocupació delinqüencial. La qüestió és si el debat polític ha de girar principalment al voltant d’aquests assumptes, magnificant-los tant com es pugui a fi d’atiar fòbies, canalitzar frustracions i, de retruc, evitar altres converses força més productives i transformadores. Els catalans hauríem de saber de què va perquè hem estat en la posició de l’ocupa i del moro dins la conversa pública espanyola. Darrerament Junts per Catalunya s’ha entestat a reproduir el discurs d’altres actors, focalitzant-se en la vestimenta femenina i en els empadronaments. No és el primer cop que passa: Josep Antoni Duran i Lleida ja apareixia en un cartell amb la frase “a Catalunya no hi cap tothom”. En un vídeo electoral del mateix candidat s’hi feia esment del cas d’un “magribí” que “no vol que la seva filla de set anys faci gimnàstica a l’escola”. Eren les eleccions espanyoles del 2008, en ple auge de Josep Anglada i segurament es tractava d’evitar desesperadament una previsible fuita de vots cap al vigatà crispat. Entre un període i l’altre vam poder veure una fotografia de diversos diputats de Junts sostenint una pancarta que deia “Tanqueu el CIE!” i vam poder sentir compareixences parlamentàries defensant apassionadament l’acollida de refugiats. Que d’això darrer hagin passat escassament quatre anys ens ajuda a il·lustrar la volatilitat de la política quan s’està pendent de les enquestes i de les modes del moment. Ja fa temps que se sap que la primera victòria de l’extrema dreta passa per desplaçar la centralitat cap als seus postulats, fent moure els altres actors segons la seva conveniència. Si abundessin les conviccions fermes i les creences profundes ho tindrien més difícil, però, mentre els altres vagin on bufa el vent, tenen camp per córrer.