Algú diria que en aquesta tarda de llum mediterrània que tot ho inunda, en un paisatge solitari de norais orfes d’amarratges, la noia que mira l’horitzó d’aigües blaves i manses des del moll de pescadors de Barcelona és l’enigmàtica protagonista d’una història de ficció d’inspiració marinera. Quan s’accedeix a un món tan aclaparadorament masculí com és el de la pesca, un món d’homes rudes que matinen per fer-se a la mar, o que passen la nit enllà dels fars feinejant amb les xarxes, l’últim que s’espera trobar és la presència solitària d’una dona jove amb actitud de guaita i el posat d’estar esperant que, d’un moment a un altre, passi alguna cosa important al port i també en la seva vida.

La imatge és massa perfecta per ser real. La sensació que transmet la presència femenina és d’un assossegament tan gran que costa fer-la encaixar en l’univers portuari. No, no pot ser real, no pot ser que aquesta dona jove que vesteix a mig posar una roba d’aigua, de groc tacat de la feina bruta pròpia de la marineria, sigui una més de la família de pescadors amb base al port de Barcelona. I sembla que no, però sí, ho és.

La noia del moll és tan real que és “la filla del Rafa”. Així l’anomenen dos vells, habituals del lloc, i diuen d’ella que és la filla d’un pescador, una integrant més del col·lectiu professional que cada dia alimenta de peix la llotja del port de Barcelona, un món real, supervivent, una realitat que des de fa poc s’ha obert a la ciutat gràcies a les obres que han fet accessible a tothom el moll del rellotge. Sí, Barcelona té pescadors que feinegen en les seves aigües i moll on amarren les barques que porten el peix. La ciutat manté ben viva una realitat humana primària, en estat pur, i ara els barcelonins en poden copsar el valor, estimar-la i fer-se-la seva. Només cal anar-hi i deixar-se amarar de la salabror de vida que s’hi respira.

Hi ha els pescadors, i també les pedres, i només que sigui per poder contemplar des del seu mateix peu la magnífica torre del rellotge, aixecada el 1722 com a far que marcava l’entrada del port de la Barcelona, ja paga la pena dedicar un estona a visitar el moll. La torre marca el punt d’arrencada d’una passera que s’enfila i des de la qual, a mitja tarda, es pot seguir el ritual de la descàrrega del peix al moll. Una barca que entra a port és un neguit que es posa al seu lloc, un cercle que es tanca, un nou capítol que arriba a la seva fi.

I en aquest anar i venir al moll, entre l’arribada a port de l’Ostia, el Sant Pau o el Baixa Mar 2, les caixes blaves carregades de peix van amunt i avall, camí de la cinta transportadora de la llotja, on es posa preu a les captures. I entre tant de moviment, i ara parlant amb un, bromejant amb un altre, sempre amb un to de companyonia, perquè tots són fills de la mar i tots viuen d’embarcar-se, la noia del moll ha desfet l’encanteri, ha deixat per al reflex de l’aigua la seva postura contemplativa i ara torna a feinejar, va a la idea.

A l’altre costat del port, aliè a l’activitat pesquera, hi maniobra el creuer Win surf, un veler de cinc pals que amarra al moll del World Trade Center. És un vaixell d’oci imponent que fa que els pesquers aparentin ser esquifs, i de fet això semblen davant el gran monstre urbà. Però són allí, resistint, perquè encara que no ho sembli, Barcelona no viu només de la pesca del turista.