Avui sabrem si el català és admès com a llengua oficial europea, junt amb el basc i el gallec. El debat polític al voltant d’aquesta qüestió no podia ser més mesquí. Sabíem a bastament del cinisme d’Espanya i França en relació amb la cultura i el català. Però aquests mesos hem vist el mateix cinisme en molts governs europeus, amb mil i una excuses que fan plorar de ràbia. Hem vist com unes llengües europees eren utilitzades com a mercaderia política, no pas pel seu propi valor cultural. Les nostres llengües, es veu que costen diners a tots els europeus, mentre que les oficials, no… Hem comprovat com el supremacisme cultural és una ideologia imperant a tot el continent per més que els europeus es creguin que han superat l’etapa colonialista. Fa basarda comprovar com el supremacisme cultural d’alguns estats encara està intacte. Si el govern espanyol defensa el català a Europa és per complir uns acords amb els seus socis –altrament perilla el seu propi govern–, no pas per cap convicció sobtada d’una nova identitat espanyola plurilingüística. Fa riure veure segons qui proclamant que el català és patrimoni cultural espanyol, quan s’ha multat i obligat a parlar en espanyol (després d’en Franco!) sense que se sancionés els funcionaris que no ho consideraven patrimoni espanyol (o francès, en el cas veí). Avui la proposta espanyola inclou una aplicació gradual per tal d’evitar el vot contrari dels estats que s’excusaven en dificultats en la implementació (cosa que té el risc que l’acord quedi relegat indefinidament). Els del PP acaben de confirmar que, junt amb Vox, han fet campanya entre els seus homòlegs europeus perquè rebutgin oficialitzar el català, el basc i el gallec.