Un partit d’handbol

Fa cosa d’un mes vaig reviure emocions absolutes i senzilles, sense pretensions, però intenses alhora. Vaig tornar a viatjar en un autobús per veure un partit en el qual jugava el meu fill. Aquesta vegada, però, no era de futbol, sinó d’handbol, l’esport que ara practica amb una notabilíssima dosi d’entusiasme pel descobriment i amb uns quants gols al sarró. Ara no els atura, com feia abans, sinó que mira de marcar-los. Bé, res. La qüestió és que em vaig enfilar al bus de la Unió Esportiva Sarrià per anar fins al barri de Sants de Barcelona. S’hi jugaven quedar primers de la lliga de primera catalana, en un matx que es preveia emocionant contra el BCN Sants. Van guanyar, en un final trepidant, després d’haver anat per sota durant tot el partit. I, després, és clar, hi va haver celebracions i eufòria en el viatge de tornada.

Aquesta és l’excusa, però, per parlar-los de l’esport i de com l’esport és capaç d’aglutinar tot un poble. Sarrià de Ter té uns 5.400 habitants i n’hi ha 850 (un 15%) que són socis d’una entitat que és a punt de celebrar els 50 anys de vida com a tal (tot i que en fa 70 que l’handbol és present al poble) i també els 50 d’un pavelló que, de fet, exerceix com a base d’operacions, local social i punt de trobada. Els explico tot això (i em deixo moltes coses, com els èxits esportius o la repercussió internacional de figures que han nascut i s’han fet grans a Sarrià) perquè, lluny dels fastos de les grans celebracions i del mercantilisme, exemples com aquest ens ensenyen que l’entusiasme col·lectiu, el sentit de pertinença, la dedicació altruista i la joia compartida, defineixen l’esport, a aquest nivell, com un gresol de convivència i respecte que construeix espais per a la civilitat. Als partits d’handbol, els jugadors es freguen les mans amb una resina que els permet agafar la pilota amb més precisió. És una goma metafòrica de l’esport com a subjecció a uns valors.