“Qui pot negar que existeix avui, a Europa i a Amèrica, una crisi de la democràcia?” Aquestes paraules van ser escrites ara fa gairebé un segle per Antoni Rovira i Virgili –un dels nostres intel·lectuals d’entitat europea– en el marc de la davallada –ell en deia “depressió parcial”–dels sistemes democràtics europeus en el context de la dècada dels trenta. De fet, el que es coneix com a estat de dret llavors no era altra cosa que una forma d’organització en franca competència amb sistemes geoautàrquics i dictadures en ple auge. Enlloc estava escrit que la democràcia esdevindria, en un moment determinat, un estil de vida hegemònic a finals del segle XX i a inicis del segle XXI. Per descomptat, estem parlant de sistemes en plural, amb el benentès que hi ha grans diferències jurídiques i institucionals entre països com el Regne Unit, Grècia, el Japó, l’Índia o els Estats Units.

En tot cas, després de la Segona Guerra Mundial, el pluralisme polític va trobar un espai on poder-se organitzar al voltant de la idea bàsica que cada persona representava un vot i amb la innocent noció que la llei seria la garant dels drets conquerits per cada poble. Rellegeixo la frase i reconec que en el fons era una bona pensada, i que si haguéssim estat més fidels als fonaments potser la sort i la fortuna ens haurien somrigut. Però –i no vull semblar un cínic– Plató ja sospitava que la democràcia era la llavor de la tirania si no s’exercitava amb virtut i saviesa en oposició a les passions de l’individu a la recerca de l’interès propi. No cal dir que la solució del “filòsof-rei” proposada pel deixeble de Sòcrates no és satisfactòria –no ho va ser en aquell moment–, però en cap cas no se li pot llevar el mèrit en endevinar –fa més de dos mil·lennis– la relació tan rabiosament moderna entre populisme i demagògia que ens afecta especialment d’ençà fa un parell de dècades.

Pel que fa a les causes d’aquest declivi potser no cal fer-ne un decàleg. Però sí apuntar el rol, al meu entendre excessiu, que juga l’economia en la política mundial. I, així mateix, la dura crítica que ja va formular fa més d’un segle el politòleg Robert Michels quan va interrogar-se: “Per què els partits polítics, que són les principals institucions del sistema democràtic, no funcionen com a veritables organitzacions democràtiques?” Una realitat que, tristament, perdura encara, i que no ha de canviar pas ni a curt ni a mitjà termini. D’aquí les paraules, un altre cop encertades, de Rovira i Virgili en afirmar que “la democràcia és un instrument, no pas de perfecció, sinó de perfeccionament.”

Un sistema que permet l’abús si es conculquen reiteradament els principis sobre els quals es fonamenta és antidemocràtic. I ara just ens trobem en aquell punt on la tergiversació liberal del demos ha desembocat en l’individualisme: l’escissió entre l’ésser moral i l’ésser polític que tan bé va a les elits que volen estrafer el capital ètic i social d’un govern del poble. Del poble, i en conseqüència, democràtic. Però Plató, quan hi posava objeccions, hi veia un clar perill de sucumbir a l’opressió, atès que, a parer seu, la humanitat d’aleshores es debatia en una arriscada dialèctica entre la ignorància i la saviesa. Han passat els segles i semblaria que ens trobem en el mateix punt intermedi (i perillós) on caure a l’abisme és una possibilitat cada vegada menys remota. Ells ho saben, nosaltres ho sabem. Però ells tenen el poder i en nosaltres s’ha instal·lat una estranya inèrcia que no sabem com eludir.

I si en època de Rovira i Virgili un dels grans problemes era com integrar satisfactòriament la qüestió obrera, en l’actualitat cal recalcar que la democràcia exigeix una constant millora sistemàtica per no acabar en una “depressió total”. I que la clau de volta està en ajustar-se a les lleis que ens hem donat i millorar-les –perfeccionar-les–, d’acord amb el que cada temps ens exigeix. Perquè el problema de la democràcia és un dilema d’alta ètica política: no hi pot haver pas llibertat o respecte a la noció de dret sense recuperar el valor de la veritat com a concepte pràctic. Evitar l’engany metòdic de les elits demana de nosaltres una continuada actualització en termes de coneixement. Perquè cal saber el significat de cada cosa a fi de no tornar a la infausta dècada dels trenta. Ens trobem en un punt d’inflexió. O retrocedim cap a la barbàrie –el regne dels demagogs– o avancem cap a la vida.