Les paraules són eines de primera necessitat, casar el seu significat amb el seu ús correcte és indispensable per poder arribar a destí amb el vehicle de la parla. Emprar el llenguatge de forma inadequada és com voler desplaçar-se sense prendre mal amb un cotxe d’ús urbanita per un camí d’alta muntanya, clivellat de rocs, amb salts i desnivells impossibles, on la màquina queda clavada, dessagnant-se pel càrter, com si hagués rebut una ganivetada al ventre.

Cada cosa té un nom, una manera de dir-se que transmet un significat. Quan la paraula emprada és la correcta s’acostuma a fer diana, a vegades en l’estètica d’un vers ben escrit i millor dit, a vegades en l’ètica que mou un discurs ben estructurat, a vegades també en la inconveniència i l’agror d’un insult que ofèn. Sí, una sola paraula emprada amb dolenteria pot ser motiu d’esfondrament i dolor, com un roc llançat amb traça i mala jeia al mig del front.

Aprendre a fer servir el llenguatge amb propietat i proporció és una de les claus del creixement personal, de la mateixa manera que ho és donar forma a una manera de ser, allò que se’n diu articular el caràcter. Amb el pas dels anys s’aprèn a desenvolupar un discurs, amb les paraules justes, necessàries, dibuix oral de la personalitat, allò que fa diferent un individu d’un altre.

Cada persona s’expressa d’una manera diferent, cada persona i també cada clan familiar, perquè en la manera de dir les coses, de gesticular les paraules, hi ha, també, una herència genètica. Es traspassa de pares a fills trets facials, colors dels ulls, dimensions corporals però també la ganyota que subratlla un discurs de desaprovació, el somriure que pinta de llum les paraules de felicitat o l’arquejat de celles que accentua la sorpresa davant un fet imprevist.

És a dir, la personalitat és una suma de temps i d’herència, de treball personal, i amb el pas dels anys aquesta manera de fer i d’expressar-se queda gravada en el rostre, en forma d’arrugues, arrugues d’expressió se’n diuen, que són com banderes d’identitat, contrasenyes. L’arruga al rostre és bella perquè defineix una persona i la diferencia d’una altra. Hi ha, però, la tendència contrària a considerar que un plec a la pell és una tara, un anunci de decrepitud que cal combatre com si el combat contra l’inexorable pas dels anys fos possible.

Aleshores apareix l’anunci en un centre d’estètica de l’Eixample barceloní, un cartell amb un rostre femení i unes lletres on es llegeix com a reclam “arrugues d’expressió”. Al cartell anunciador, no hi diu només “arrugues”, que podrien ser solcs a la cara producte d’un envelliment prematur, indesitjat, ho subjectiva com a “arrugues d’expressió”, aquest rastre de la vida que la clínica assenyala com l’enemic a abatre.

Qui fos que en el seu dia es va inventar el terme de les arrugues d’expressió va encertar en la definició d’aquestes marques que donen caràcter a la persona i visualitzen una manera de ser; el que sorprèn i també ofèn a la condició humana és que algú consideri una lletjor el fet d’haver viscut, d’haver rigut, d’haver plorat, d’haver gaudit, d’haver sofert i que tot això hagi quedat esculpit al rostre. Efectivament, la vida és expressió, la vida doblega, aixeca, rebolca i també arruga.