Una dona balla tota sola

Si no s’ha vist mai ballar la Cueca el sentit profund de l’escena que ara s’explica passa inadvertit. Vet aquí una de les danses més populars de Xile que es balla en parella i que representa el cerimonial del festeig. Cada un dels balladors porta un mocador a la mà dreta, com un reclam, i la coreografia consisteix en un alegre repic de passes que van fent un a l’entorn de l’altre, escenificant un cerimonial de seducció, d’aparellament. Però l’escena que ara apareix en una pantalla de televisió és una Cueca incompleta, diferent a la resta, òrfena o, millor dit, vídua.

Qui la interpreta és una dona, tota sola, Mireya Rivera, que el 1973 va perdre el seu ballador per sempre més. L’home amb qui feia parella en la dansa era Plutarco, el seu marit, una de les 2.279 víctimes de la sanguinolenta dictadura d’Augusto Pinochet, una de les 957 persones que van desaparèixer després de ser detingudes pel règim colpista.

Mireya és una de les protagonistes del documental que es projecta en el marc d’una impactant exposició que alberga la sala de Cotxeres del Palau Robert, on fins al 31 d’agost hi faran estada una selecció d’uns tapissos acolorits, amb aparents alegres composicions, però que són un retrat singular, esfereïdor, del negre període viscut per Xile entre 1973 i 1990. Els tapissos es coneixen amb el nom d’arpillas i van ser confeccionats per dones que van trobar en aquest singular canal d’expressió la manera de fer conèixer al món el drama que estava vivint el poble xilè i, de passada, fer vincle.

Les composicions són quasi infantils, perquè el tret característic és la presència de personetes construïdes amb petites peces de roba, com si fossin els graciosos titelles de dit amb els quals s’expliquen contes de tota la vida a la canalla. Però si el visitant s’hi fixa, de seguida descobreix que la cosa és tràgica i entre els protagonistes del tapís sovint hi apareixen homes amb casc, vestits amb un verd militar i unes petites eines de color marró a les mans que representen les armes de la policia armada de Pinochet.

Les arpilleres han teixit escenes de detencions arbitràries de persones, com el cas de Jorge, el fill d’Irma Silva, una de les dones que apareixen en l’audiovisual, o escenes de tortures i brutals execucions. Homes que s’immolaven ruixant-se amb gasolina, davant la impotència de saber la veritat, assassinats de religiosos, tot ho van cosir les dones de Xile en aquests tapissos clandestins, com qui cus un tros de veritat al llenç de la història per fer-ne bandera i que no quedi en l’oblit.

L’assalt al Palau de la Moneda, a les deu del matí de l’11 de setembre de 1973, els camps de concentració, els centres de tortura com els de Cerro Chena, tot va quedar teixit en aquests tapissos de memòria. Van ser dones valentes que se la jugaven, perquè, com s’explica al documental, anar pel carrer amb una arpilla era un risc. Però a elles no els feia por res, ni el canó de la metralleta al pit quan s’acostaven a les comissaries a demanar pels familiars detinguts.

No és gens fàcil continuar vivint quan la tragèdia ha assolat una casa. Però per això hi ha les dones, per alçar-se i seguir endavant, amb tot el dolor i tota la fermesa. Per això ara una dona balla tota sola, dalt de l’escenari. Plutarco no hi és, ni hi serà mai més, i és per això que Mireya balla.