No sé si fa venir ganes de plorar o de riure el fet que el debat sobre l’ús que els polítics fan del català s’hagi centrat els darrers dies en el numeret que ha muntat aquesta senyora de Madrid per a la qual la llibertat només té raó de ser quan s’emmotlla al que ella vol. Crec que aquesta performance, com la de fer-ne un gra massa contra el PP perquè la UE segueix ajornant tant com pot l’oficialitat del català, desvien l’atenció sobre el problema real, el que qualsevol ciutadà pot tocar amb la punta dels dits: l’ús que en fan alguns polítics –a priori grans defensors de la llengua catalana– quan es treuen de sobre la pressió de les càmeres. Personalment, que la senyora que fa de l’amenaça el seu modus operandi ens reti a veure qui és més triler, o que a la dreta espanyola li molesti sentir segons quines expressions a les institucions europees, són temes que no ens haurien de fer perdre més de tres o quatre segons de les nostres vides. La ignorància és el major menyspreu, si és que es tracta de transmetre alguna mena de sentiment. El que realment fa mal al català és que tot un president del país es refereixi al “Bajo Llobregat”, que la nit del 5 de gener els Reis s’adrecin en castellà des de les carrosses als nens dels barris més desfavorits i en català als nens dels sectors on se suposa que hi ha més bitllets o que els polítics passin al castellà quan es passegen per les perifèries o sempre que s’adrecen a una persona d’una raça diferent a la seva –per no parlar dels cops de peu al diccionari–. Aquest classisme disfressat de tolerància és el que realment ens hauria de fer bullir la sang. La resta és pur teatre i, a més, del dolent. Qui vulgui veure una obra mestra, que es deixi d’actors i actrius de quarta categoria i que remeni la cartellera de Barcelona, que és farcida de grans espectacles que no enganyen ningú.