El repte de la immigració

Una primera consideració a fer com a sers humans que som i que sempre hem de tenir present: tots hem estat o som immigrants. La immigració és un seriós problema a Catalunya, com a tants i tants llocs del món, resultat d’una imparable globalització, un fet que cal analitzar-lo, entendre’l i, sense cap mena de dubte, afrontar-lo. Fer-hi front no des de la denúncia i el rebuig racista com fa l’extrema dreta, no des del bonisme ridícul d’una esquerra amanerada que amaga el cap sota l’ala i a la llarga agreuja més les dificultats i els conflictes, sinó des de l’òptica en cada lloc concret.

Els catalans podem fer-hi front si sabem jugar els nostres daus, no des de l’atzar, sinó fent política de debò, unint l’estratègia política dels diputats als Parlaments català i espanyol per tenir de debò eines útils per acollir aquestes persones i per aïllar els qui no són honrats i honestos en el conjunt de la societat catalana. El camí no és fàcil, la política a Madrid no és solament corrupta, és extremament bruta, i l’exemple més clar és una presidència que fa prepotència d’un desig de genocidi lingüístic que fa envermellir, alhora que covardament silenciat pel mateix PP.

Haver de coincidir en els escons diputats d’opcions que no obren la caixa dels trons perquè no poden, no és cap broma. La políticament i democràticament mediocre Unió Europea en això és útil, no permet la barbàrie interna, encara que sí que la permeti quan és lluny de les seves fronteres. I en tot aquest tema tan cabdal, els catalans pel mig, dividits i enfrontats, només en traiem de profit engrunes perquè no ens sabem fer valdre davant de les febleses polítiques dels vergonyats partits espanyols.

El camí a seguir el veu tothom que reflexiona una mica per poder millorar aquest dur repte de la immigració. Això és, hem de tenir les lleis, instruments i recursos econòmics per entendre que aquests dos milions i escaig de persones que han vingut darrerament a Catalunya hem d’acollir-les i, agradi o no, la immensa majoria són a la nostra nació per quedar-s’hi, elles i els seus fills.

Hem de mirar aquesta munió de gent com sers humans que han deixat casa seva, llengua i cultura, per un futur millor. A la nostra història ja hem viscut aquest repte. Així, del segle XV al XVIII hi va haver un col·lectiu d’immigrants occitans i francesos que en molts casos significaven un terç de la població. Al segle XIX i XX milers de catalans emigraren a Amèrica o Europa, i alhora milers de persones vingueren a Catalunya, primer procedents de terres properes, valencians i aragonesos; als anys vint del segle passat foren murcians; als anys cinquanta i seixanta més d’un milió i mig d’andalusos i de terres de tot l’Estat arribaren a Catalunya.

Des deL 1714, malgrat la repressió borbònica amb la imposició de les lleis de Castella “por derecho de conquista”, la societat catalana els va anar incorporant al país. Hem de recordar que tot l’esforç es feia per iniciativa pròpia i personal, la nostra llengua i la nostra cultura van estar bescantades i perseguides alhora que es potenciava un odi darrere el qual es camuflava un dissimulat esperit colonial o, el que és el mateix, espoli i explotació dels nostres recursos. Només un breu període de normalitat –llengua, cultura i oficialitat de l’idioma i lleis catalanes– dins el període prou convuls d’altra banda de la Generalitat republicana (1931-1939).

Sota la Dictadura franquista hi va haver la lluita per fer de tota la gent del país, natural o d’adopció, un sol poble. Els catalans i “els altres catalans”, en la feliç expressió de Paco Candel, van aconseguir, no sense problemes i amb significatives excepcions, avançar en la conquesta d’una societat plural d’heterogènia catalanitat. L’objectiu final desitjat era fer-los compatriotes, ho definia l’expressió “És català tot aquell que viu i treballa a Catalunya, i vol ser-ho”.

Avui i ara, malgrat tot, la situació objectivament és millor, tenim escola pròpia, Parlament, institucions i vots democràtics per decidir què fer en aquesta procel·losa singladura. Aquí hi ha la clau de volta de tot. Res podem esperar dels governs de l’Estat, els qui avui ens respecten ahir pactaven de la forma més maliciosa, així ens han quedat gravats fets i actuacions que violaven i menystenen els drets humans més elementals d’un poble.

Clar i català, cap partit espanyol unitarista ens accepta si no és per conveniència política. En la resposta adequada per atraure aquests milions de persones immigrades vers els nostres valors nacionals, culturals i lingüístics, ens hi juguem el futur. S’ha de fer sense por, amb fermesa, des de la base i amb l’esforç personal de tothom i el dels parits polítics que creuen de debò en el futur de Catalunya.