Estic que encara no m’ho crec. No sé, de fet, si sabré viure sense ell. Potser l’acabo trobant a faltar, almenys en moments puntuals en què la seva ajuda ha estat francament útil i ara ja no hi podré recórrer mai més. Ens hem fet companyia mútua durant dotze anys i desprendre’ns un de l’altre no sé si serà tan senzill com imagino, però ha arribat el moment de fer el pas definitiu. Així que els anuncio que és només qüestió de dies que els famosos grups de WhatsApp de pares i mares de l’escola desapareguin de la meva vida per sempre més. Tal com expiri aquest curs, els diré adeu per sempre perquè deixaré de tenir mainada a la primària, així que el darrer grup passarà a millor vida i aquest cop no ressuscitarà al setembre amb cares noves. És cert que en alguns moments, potser massa, m’han atacat unes ganes irrefutables d’abandonar aquesta via de contacte. Com quan he sortit d’una reunió i he trobat 347 missatges sense llegir, entre els quals era impossible desxifrar l’únic que era imprescindible que m’arribés. O quan el telèfon s’ha saturat de discussions i malentesos que no porten enlloc perquè ni la bona expressió escrita ni la comprensió lectora estan a l’abast de tothom. Potser trobaré a faltar –ara penso el contrari– aquelles cadenes de missatges en què quaranta pares i mares et deixaven clar que ells no tenien la jaqueta que havia perdut el teu fill, però ho enyoraré no tant pel que t’aporten sinó perquè que formin part del passat significa, de passada, que la canalla s’ha fet gran i que entra de ple en aquella meravellosa adolescència en què necessiten estar indignats amb el món. I una darrera idea per si algú la vol comprar: recordo un any que el grup de la classe de la meva filla va funcionar com la seda. Els delegats van ser dos pares que van decidir fer un grup amb els correus electrònics i prescindir del WhatsApp.