Tribuna
No em faci petons
Enteneu-me: els petons m’agraden com a qui més. El contacte amb la galta o amb els llavis de l’altra persona, la suavitat, l’escalfor i tot el que comporten… Amb els fills m’he de controlar per no deixar-los sords amb petons d’aquells refiladors massa a prop de l’orella quan m’agafa un atac d’emoció, i amb la parella els petons són un plaer de primera. Però no puc suportar els petons a la feina. En quin moment va començar aquest costum de fer petons a les dones en el moment de presentar-se o de retrobar-se? Per què estem condemnades a tenir aquest contacte físic tant si volem com si no?
Quan tinc prevista una reunió amb algú que no conec, em preparo a consciència: decideixo que allargaré la mà i espero que hi correspongui. Però no sempre funciona: a vegades, el senyor (o senyora) en qüestió t’accepta la mà i, mentre la té agafada, t’estira per fer-te dos petons a traïció: dos per un. I, altres cops, l’home et dona la mà amb formalitat quan us presenteu, i penso: ho he aconseguit! Però quan s’acaba la reunió considera que ja sou persones conegudes i per tant et planta dos petons abans de sortir. I no. No som amics, senyor, no desitjo aquesta intimitat amb vostè.
Sé que som moltes les que ens sentim així. És violent enretirar el cap quan et volen fer dos petons, i és difícil, sobretot per una noia jove, allargar la mà, perquè en al nostre país això no és tradició. Amb la pandèmia ens vam fer il·lusions: potser una miqueta de distància social en àmbits de poca confiança no era tan mala idea i es podia quedar per sempre. El tema de tocar-se els colzes era benintencionat però no va arribar a practicar-se amb gaire convicció; tenia un punt ridícul i ja es veia que no arribaria gaire lluny. El que sí que era bonic era allò de posar-se la mà al cor. Però ja sabem com es va acabar tot plegat, i no en vam sortir millors; tampoc amb costums menys invasius. Tornem a anar atapeïts al metro, el teletreball gairebé s’ha fos i, tan aviat com es va permetre, van tornar les encaixades de mans i malauradament els petons no desitjats amb la mateixa insistència de sempre.
Sempre m’ha cridat l’atenció la diferència que hi ha en la manera de saludar-se de les persones del mateix gènere en un entorn de confiança. Les dones no tenim cap mania a abraçar-nos i fer-nos petons entre nosaltres. Els homes, entre ells, abraçades a distància (o sense abraçada) i sobretot una picadeta a l’esquena o al braç. Com volent dir: ei, et pico una mica perquè t’estimo però no ens posarem sentimentals, eh? Que som mascles! Fins i tot he vist una gran incomoditat entre pares i fills, quan tots són homes, perquè no saben si és adequat fer-se petons o és més correcte donar-se la mà com farien amb el director del banc. Però aquests senyors que senten un pudor tan gran en tocar-se entre ells, amb les dones no en senten cap.
Per posar una mica d’ordre a tot plegat, proposo humilment algunes propostes i reflexions sobre la pràctica de tocar l’altra gent.
1: Només hauríem de fer petons quan i a qui et vingui de gust i si l’altra persona també ho vol. Això inclou la canalla respecte a persones de la família, del veïnat i de qualsevol altre lloc del món. Si no ho volen, no ho volen i punt. El consentiment, també en una cosa que sembla tan banal, és sagrat.
2: Al context de feina, no s’hi haurien de fer petons mai. Ni a les reunions, ni a les entrevistes, ni l’últim dia abans de Nadal o quan és el teu aniversari. No posis la gent en situacions incòmodes, perquè costa molt dir que no: és millor que assumeixis per defecte que la gent no desitja cap contacte personal.
3: Homes que us estimeu perquè sou amics o familiars, atreviu-vos a tocar-vos, que no us enrampareu! No cal que us piqueu tant, hi ha altres maneres millors i menys reprimides de mostrar l’afecte, i no us faran cap mal (al contrari).
4: Si rebutges un petó et pot passar que et considerin exagerada, radical, antipàtica. Mira de resistir en la teva posició; és un petit preu per defensar l’espai personal (les dones ja hi estem acostumades, a batallar per això).
Quan siguis a casa, si et ve de gust, posa Obeses al màxim volum: “N’hi ha de mil maneres, / totes fascinants: / n’hi ha de més grollers i d’elegants, / n’hi ha alguns que semblen màgics o bé tràgics, / n’hi ha de més subtils, o d’intranquils, / estètics i poètics.” I, tal com diu la cançó, regala petons! (A qui els desitgi.)